Cinema

Najwa Nimri: "De jove no hauria pogut conviure amb la fama, no la suportava"

L'actriu rep el Gran Premi d'Honor del Festival de Sitges

Als 48 anys, Najwa Nimri (Pamplona, 1972) viu un dels seus millors moments professionals i sens dubte el de més popularitat gràcies a l'èxit dels seus personatges a les sèries La casa de papel i Vis a vis. El Festival de Sitges ho va celebrar divendres a la nit lliurant-li a l'actriu d' Abre los ojos i Quién te cantará el seu Gran Premi d'Honor.

Ahir, mentre intentava dormir, vaig sentir crits histèrics de "Najwa, t'estimem" proferits per unes noies. Com portes la relació amb els fans i la fama?

Molt bé. El que porto pitjor es haver de portar mascareta i no poder apropar-me als fans, és un merder. Però és curiós, de jove no hauria pogut conviure amb la fama, no la suportava. De fet, la vaig mantenir a ratlla molt de temps i només m'ha arribat ara que m'hi porto més o menys bé. Amb l'edat ho relativitzes tot, sobretot si tens un fill de 16 anys. I al cap i a la fi la fama està bé, vol dir que arribes a la gent, sobretot a la gent jove. I no crec que això vulgui dir que el que faig és superficial. Jo soc de les que pensen que el públic no és imbècil.

¿A què atribueixes el teu èxit tardà?

He treballat molt i he hagut de fer sacrificis, no ha sigut gratis. I tinc un equip de gent al darrere que m'ajuda i m'assessora. I, a més, he tingut la sort de ficar la poteta en el moment en què la televisió es feia forta, en el projecte que tocava i just quan Netflix s'instal·lava a Madrid. Així són les carreres, quan una floreix així és per una colla de factors, no per un de sol.

¿Viure un bon moment professional et permet triar millor els papers?

Jo sempre he triat els papers, fins i tot quan no tenia diners ni possibilitat de triar. I he dit no a ofertes que m'han fet quan no tenia feina. La diferència és que ara tinc moltes coses a les quals puc dir que sí.

Abans de debutar amb Salto al vacío estaves centrada en la música. ¿Va ser el cinema un accident en la teva carrera?

Sí, una mica. Jo el que més faig és música. Però sembla que el que més convenç al públic i el que em permet viure de tot el que faig és la interpretació. Ho assumeixo sense problemes, per a mi mai ha sigut important triomfar en la música.

¿Et va sorprendre rebre un premi d'un festival de cinema fantàstic? No és el gènere que més has freqüentat.

No, però els últims personatges que he fet per a televisió tenen alguna cosa superlativa i fantàstica, tot i que el context no sigui fantàstic. La meva sospita, tanmateix, és que m'han donat el premi en aquest moment i amb tant de soroll per si de cas em moro.

Sent actriu i cantant, jo mai t'havia identificat amb la tradició de l'actriu-cantant fins que et vaig veure a Quién te cantará.

A mi em va passar una cosa semblant i hi ha alguna cosa molt divertida en començar a veure'm així. De fet, ara estic treballant des d'aquest punt en un disc de versions en el qual m'endinso en aquest imaginari tan guai de l'actriu-cantant.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF