Nadine Labaki: “En les realitats més sòrdides també pots trobar-hi bellesa”

BarcelonaUn nen denuncia els seus pares per haver-lo portat a un món de misèria i dolor a la recentment estrenada Cafarnaúm, de la libanesa Nadine Labaki, Premi del Jurat de Canes i nominada a l’Oscar a millor film de parla no anglesa. La pel·lícula és un recorregut pels barris pobres de Beirut i les situacions més terribles (nenes venudes a canvi de gallines i una rebaixa en el lloguer, bebès encadenats) i es recrea en els horrors de la pobresa perseguint l’impacte emocional en el públic, un estil efectista amb tants defensors com detractors.

Què hi ha de realitat i què de ficció a Cafarnaúm?

La denúncia del nen als pares és ficció. Un nen necessita un tutor legal per fer una denúncia i normalment els tutors són els pares. Que no existeixi aquesta opció és un fracàs del sistema, perquè molts cops els pares són els abusadors. La resta de la història, però, està basada en la realitat i en una recerca de quatre anys als barris més durs del Líban. També vam anar a judicis i vam parlar amb nens de les presons. Hi ha un munt d’històries reals integrades en el guió. Fins i tot els dibuixos de les parets de l’apartament són dibuixos reals de nens com el Zain, que van passar per situacions terribles.

Vostè interpreta l’advocada del nen. Hi ha un moment en què els pares li retreuen que els jutgi des d’una posició de privilegi. És una pregunta que també l’interpel·la a vostè com a directora del film.

Sí, per això hi és. Estic en la mateixa posició de l’advocada. Fent la recerca, sovint trobava nens sols a les cases... En recordo un de tres anys que menjava llet en pols d’una llauna perquè no tenia res més. El meu primer instint era pensar “Com pot fer això, la mare? Quina mena de persona és?” M’emprenyava molt i esperava la mare per dir-li: “Com l’has pogut deixar sola? I si es tirés pel balcó?”

I l’hi deia?

No, esclar. Com puc jutjar-la? No he passat gana, no he hagut d’alimentar el fill amb aigua i sucre, no l’he hagut de vendre... La realitat no és blanca o negra. No són culpables o víctimes, són les dues coses, són ells i alhora el sistema, tot és part d’un cercle viciós. I volia que l’espectador visqués la mateixa muntanya russa emocional que jo: que els odiés i els estimés i els compadís.

Descriu una situació terrible i un panorama de pobresa i marginació, però Cafarnaúm és una pel·lícula preciosa, molt estètica. ¿Podem descriure realitats terribles d’una manera tan preciosista?

Hi ha moments en la pel·lícula que són molt realistes, amb llum natural, sense intervenció nostra. Però de vegades la càmera s’allunya de l’escena per convertir-se en un testimoni. En els plans aeris o quan s’allunya dels personatges i ens converteix en voyeurs. Llavors el sentiment és més poètic, una reflexió des de la distància. La intenció no era mostrar la bellesa, sinó la realitat sense embellir. Però en les realitats més sòrdides pots trobar-hi bellesa, ni que sigui en la barreja de colors.

El Zain, el protagonista, sembla sortit d’un catàleg de nens models.

¿Han de ser lletjos per ser reals? El Zain és un refugiat sirià, ha viscut una vida de merda, no ha pogut anar mai a l’escola i ha vist molta violència i misèria. La gent pobre no és lletja. Són guapos perquè són expressius, perquè han viscut moltes coses. Té 12 anys però sembla més petit perquè no està ben nodrit. Així que sí, són guapos, però jo no ho veig com un problema.

Al film, el Zain troba un nen petit i se’n fa càrrec. Com van treballar la dinàmica entre els nens?

Rodant de forma cronològica. Al principi no es coneixien gens: la primera vegada que es van veure va ser rodant la seva primera escena. Però els vam deixar fer, posant-nos al servei de la seva realitat, i no al revés. I al llarg de sis mesos la seva relació va evolucionar. Al final, el Zain era el primer a dir-li al Yonav “Vigila, no et posis això a la boca”. Es va convertir en el seu pare, exactament igual que a la pel·lícula.

Com està ara el nen que fa de Zain?

S’ha establert a Noruega amb la seva família. Viu en una casa de dues plantes i fa 10 dies va anar a l’escola per primera vegada. La seva vida ha millorat tant que sembla irreal, i tot gràcies al focus que el film va posar sobre ell.