ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU

Na Melis

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors

Era la primavera de 1952 i ja havia fet els sis anys. Llavors vivia a casa dels meus avis, al Migjorn, i era el pigall de l’avi, però, si no m’havia de menester, a vegades acompanyava el conco en Perico a pasturar les cabres. Aquell dia, amb una canya a la mà en comptes de garrot, jo era a la carretera amb les cabres que pasturaven l’herba de les voreres, a baix del coster de na Foradada, mentre el conco havia pujat, a saltirons -coixejava de la cama esquerra-, falda amunt amb un sac buit davall el braç endret -quasi sense força a causa d’una malformació- i el garrot a la mà esquerra per vigilar dues cabres que s’havien allunyat. “No te moguis, que ara vinc”, em va dir. Al cap d’una estona, no record si llarga o curta, va regressar amb el sac a l’esquena seguit de les dues cabres. Quan va ser a prop meu al mig de la calçada, amb compte, va obrir el sac i van aparèixer dos cabrits acabats de nàixer que belaven desorientats. Les mares tot d’una es van posar a llepar-los i, al cap de poc, el conco els va apropar al braguer a fi que mamessin. No era la primera vegada que veia un cabrit nounat, però, d’aquells dos, en tinc un record especial, tot i que... Després del primer àpat, els cabrits van tornar al sac i el ramat va continuar el camí cap al Migjorn, tira-tira i sense presses, alhora que els animals seguien pasturant. No era estrany que alguna cabra de les més trapasseres pugés dalt una paret -na Melis n’era una; les batiava totes, cada una amb el seu nom- per abastar brots més apetitosos que els d’arran de terra. Abans d’arribar a casa, vam fer diverses parades, obrint i tancant el sac, perquè els cabrits mamessin. En arribar a Son Capità, ens esperava l’avi Llorenç assegut al portal -quan feia bon temps, sempre el trobàvem allà mateix esperant les novetats del dia- i no vaig poder estar-me de contar-li la notícia.

-Avi, tenim dos cabridets nous, el conco els porta dins un sac -li vaig dir mentre li agafava les mans i ell em somreia amb la mirada perduda.

-Quin ha de ser el teu? -em va demanar.

-No ho sé. El conco no m’ha dit res.

-Idò, si no és un d’aquets, serà un dels que encara han de nàixer -em digué, per no desanimar-me, supòs.

Però després, mentre sopàvem a la penombra d’un llum amb cruies a la vora de la foganya, l’avi ho va fer venir bé.

-Perico, quin ha de ser el cabrit d’en Joan?

-El que ell vulgui. Tots dos són polits -va respondre mentre em mirava somrient.

En aquell moment, la seva resposta va ser la millor que podia sentir i tal va ser la meva excitació que, embogit, vaig començar a cridar.

-Tinc un cabrit! Tinc un cabrit! Tinc un cabrit! -davant l’atenta mirada dels avis i el conco, que reien en veure el meu comportament. Podeu creure que ni un al·lot amb sabates noves podia experimentar més satisfacció, era impossible, la meva felicitat era total. I quan el conco em va demanar quin dels dos volia, no m’ho vaig pensar gens.

-El blanc amb taques marrons. Aquest vull -vaig respondre decidit.

Però, per les festes més assenyalades, solia anar a Ciutadella, a casa dels meus pares, per passar-les amb la família, i Pasqua era a tocar. El cotxe que cobria la línia del Migjorn a Ciutadella era un Buick de 1927 reformat, fet mig de metall i mig de fusta. Sovint, per no dir sempre, els viatgers es barrejaven amb cistells de fruita i hortalisses, algun animaló, fardells de tota mena... i, a trenta quilòmetres per hora sobre una carretera de terra piconada, el traca-traca era constant durant l’hora que durava el trajecte de vint-i-tres quilòmetres, inclosa la parada a Ferreries.

Al cap d’uns dies, amb el cabridet vaig pujar al cotxe i a la parada de Ciutadella m’esperava en Francesc, el meu germà -llavors ja érem sis els germans-, i tots dos, passejant el cabrit, partírem cap a ca nostra, on tot cofoi el vaig ensenyar a tothom, desitjant posar-m’hi a jugar. Però, al cap de poc, arribà mon pare -el pobre, sempre amb presses, treballava més del que les seves forces li permetien- i, en veure’m, després de fer-me una besada, em digué:

-Hala, Joanet, dóna-m el cabrit, que ta mare ha de fer les formatjades.

Aquelles festes de Pasqua, no en vaig tastar cap.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF