CONVERSES SUSPENSIVES...

Núria Vizcarro: “No hem de matar els clàssics, però els hem d’explicar millor”

Dramaturga, directora teatral, actriu... i llicenciada en Biologia. Escriu i dirigeix més que actua, perquè li surt més feina de dramaturga i de directora i també perquè li agrada més el procés creatiu que el resultat : “M’ho pas millor als assajos que a les representacions”. Des de fa dos anys, amb La Ravalera, també fa de productora, gestora cultural... i li ha trobat el gust

Núria Vizcarro posà a distints indrets del centre de Ciutat. Finalment ens decantàrem per aquesta imatge als locals ubicats devora Càritas, davant del carrer del Socors. / ISAAC BUJ

Després d’estudiar teatre a l’Escola Municipal de Castelló, va decidir fer la carrera de Biologia. Quan feia el tercer curs, va decidir entrar a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València i així compaginar les dues formacions. En completar els dos estudis, va fer feina a una companyia de teatre i també impartí classes particulars de física, química i matemàtiques. Després arribà a l’Institut del Teatre, on estudià direcció. Carles Batlle i José Sanchís Sinisterra li inocularen l’interès per la dramatúrgia i el convenciment que per escriure també hi ha una tècnica, que s’estudia. Va escriure, molt, va fer d’ajudant de direcció, posà un peu al TNC i va conèixer Joan M. Albinyana. Amb ell formà un tàndem, prolífic, que va esprémer Barcelona fins que aquesta va tornar hostil, i precària.

I arribàreu a Mallorca...

Primer Albinyana i després jo. Eclosionà la fórmula del microteatre, va arribar l’oportunitat del Principal amb Ser o no ser Otel·lo (amb ella mateixa com a dramaturga i Albinyana a la direcció). En realitat en aquella època jo estava entre Barcelona, amb projectes a la Becket o al Lliure per exemple, i Mallorca. Han estat anys de bogeria i per rematar-ho la companyia La Ravalera, també amb Albinyana, que ens fa estar amb un peu una altra vegada a Castelló.

La Ravalera, que es dedica a la representació teatral a espais no convencionals...

Sí, ara mateix estam fent microteatre a espais diferents del centre de Castelló, de manera itinerant. Aquest projecte m’ha suposat una gran satisfacció perquè no només ha servit per tornar a casa -a Castelló, que sempre ha estat un desert- sinó perquè et valorin les coses que fas.

Entre Castelló i Mallorca, i concretament l’Escola d’Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB).

Sí. Poc després d’encetar l’aventura de La Ravalera em van telefonar de l’ESADIB. També estam pendents de distints projectes escènics aquí. No vull deixar Mallorca, però a València estan començant a sorgir coses (al terreny cultural) i és un bon lloc per estar-hi.

Parlant del microteatre, un format que va arribar per donar un poc d’aire a la professió en un moment difícil però que sembla que ha quedat, dins aquest món de l’escena n’hi ha que pensen que suposa un empobriment del teatre i d’altres que és una via més per treure’l de les sales i arribar a més gent.

Quan va començar va ser una bomba d’oxigen i, efectivament, va atreure molt de públic. La pregunta era: aquest públic passarà a les sales? I no, no ha passat. Jo no crec que el microteatre hagi empobrit l’escena i trob que en surten coses molt interessants, però el públic és diferent del del teatre ‘convencional’. I això és interessant, perquè la gent que va al microteatre no pensa que va al teatre, sinó que va a veure un altre tipus d’espectacle, divertit.

És curiós, però normalment els que feis una cosa i l’altra sou els mateixos i utilitzau els mateixos codis.

Però el públic no ho rep igual. Què hem fet al teatre convencional per no arribar a una bona part del públic?

Per ventura és que encara s’associa el teatre a un cert elitisme intel·lectual, cultural...

Per una banda un cert elitisme i per una altra pens que molta gent ha anat al teatre emocionada i hi ha trobat obres que no entenia o que l’avorria. Tot plegat té a veure amb el tipus de societat que som ara. Per què funcionen millor les sèries que les pel·lícules als darrers anys? Els mecanismes de recepció han canviat, cercam coses més immediates i, si no són immediates, han de ser prou interessants. No dic que no es facin coses interessants al teatre, però necessitam que el públic ho percebi d’aquesta manera. Veig que hi ha tota una franja de possibles espectadors que no van al teatre, però sí al microteatre. Els universitaris, per exemple.

Per ventura s’han de matar els clàssics... o certs clàssics.

No els hem de matar, però segurament els hem d’explicar millor. Hem de pensar que el teatre contemporani ha de ser el que entenem a la societat contemporània i dins aquest calaix entren des del zapping finsa internet, passant pels bots temporals o el whatsapp i la capacitat que tenim de mantenir diverses converses alhora. Que sigui contemporània no vol dir que l’obra no s’entengui, de fet hauria de ser al contrari.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF