FRIDAY I’M IN LOVE

Música ‘negra’ i racisme a casa nostra

En una societat majoritàriament blanca, correm el perill de no veure la discriminació que encara pateixen les persones racialitzades. El món de la música no se n’escapa.

Quan fem servir l’expressió música negra creiem tenir clar què volem dir, però la cosa potser no és tan senzilla. Què és la música negra? ¿Música interpretada per negres? Nina Simone tocava Bach, però li van impedir ser concertista clàssica com ella volia. ¿Música escrita per negres? En aquest cas assumiríem que el Formation de Beyoncé, interpretat per una orquestra de festa major (blanca), seria música negra. Si no parlem de música blanca, per què ens entestem a distingir i diferenciar clarament la que considerem negra, quan probablement el 90% del que escoltem rep directament o indirectament la seva influència?

La resposta més acceptada a aquestes preguntes seria que la categoria inclou gèneres com el jazz, el blues, el soul, el funk i el rap, que es van crear i desenvolupar en el si de les comunitats afrodescendents dels Estats Units. Aquesta idea va directament associada a una sèrie d’estereotips de l’estil “porten el ritme a la sang” o “tenen la veu més potent”. Encara s’hi pot posar més pegues. On és la frontera entre la música blanca i la música negra? On queda la música caribenya? Què fem amb els incomptables casos en què gent de diverses procedències han treballat junts? Per què de la música africana en diem world music i no música negra? Què fem amb Amy Winehouse?

Durant molts anys hem vist festivals de música negra on la majoria de grups estaven formats per blancs; alguns d’ells, això sí, amb cantant negre. La imatge, la iconografia, sovint feia referència al Black Power -cabells afro, punys alçats-, però moltes vegades la música estava exempta de tota la càrrega cultural i reivindicativa. Alguns, com el Say it Loud, que se celebra el 18 i 19 d’octubre a la Fabra i Coats, s’han esforçat per ser el màxim de respectuosos amb els valors de la música que estimen. No tothom ho fa.

Però, per entendre per què no hauríem de fer servir l’estètica i la imatge de la música negra a la lleugera, en primer lloc hauríem de recordar que la comunitat afrodescendent pateix encara avui moltes discriminacions a casa nostra.

“Vols dir?”, pensarem alguns de nosaltres. Aquest és un altre tòpic, dels que fan més ràbia a les persones a qui la policia encara para pel carrer sense més justificació que el color de la pell. Com que la societat catalana és majoritàriament blanca, sembla que aquestes discriminacions no existeixin, però caldria recordar que les persones amb la pell més fosca tenen seriosos problemes per accedir a un habitatge o per entrar en una discoteca. Si revisem el nostre vocabulari, quantes expressions fem servir encara que poden resultar ofensives? Per no parlar de coses més greus, com els blackface que tenen lloc encara avui, en ple segle XXI, a les cavalcades de Reis d’un munt de pobles de Catalunya. Que no hi ha negres que puguin fer de Baltasar? ¿Encara ens hem de pintar la cara?

La comunitat jazzística catalana està formada gairebé exclusivament per músics i públic blanc: potser mantenim el swing, però deixem de banda tota la càrrega cultural, tota la significació social. On són els negres?, podríem dir també, fent un paral·lelisme amb l’ On són les dones? ¿No n’hi ha, n’hi ha pocs o és que no els donem ni veu ni oportunitats? Fins no fa gaire, hi havia una expressió despectiva per referir-se als músics negres: malaguenys. I encara es programen minstrel shows -originalment creats per ridiculitzar els negres-, cosa que als Estats Units seria un escàndol majúscul, però pocs ho veuen o ho denuncien.

No es tracta de no poder fer servir l’expressió música negra sinó d’aprofitar-ho cada vegada que la fem servir per recordar que sorgeix d’unes condicions d’opressió extrema i que és part d’un llegat cultural molt més ampli. Cal que ens preguntem per què no tenim més músics negres fent música -negra o blanca- al nostre país i que fem autocrítica sobre el racisme que encara hi ha en la nostra societat. Deixem de fer veure que no existeix. I deixem de fer veure que nosaltres no ho som, de racistes, perquè el primer pas és reconèixer el problema.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF