Música europeista per apaivagar el brogit del Brexit

“El Regne Unit fa soroll. Emet un gemec, un brunzit, que només alguns poden sentir”, diu l’actor Benedict Cumberbatch a la pel·lícula Brexit: the uncivil war, en què interpreta el paper de Dominic Cummings, director de campanya dels partidaris que el Regne Unit abandonés la Unió Europa en el referèndum que es va celebrar el 23 de juny de 2016. Aquell soroll van ser 17,4 milions de britànics votant per deixar la Unió Europa. La victòria del Brexit va ser per la mínima, un 51,89% dels vots emesos, però al cap i a la fi va ser una victòria i, de passada, una derrota estrepitosa de l’establishment polític britànic, des del primer ministre, el conservador David Cameron, fins al líder laborista, Jeremy Corbyn. El músic britànic Matthew Herbert, bruixot electrònic de la música concreta, és un dels votants que no volia que el Regne Unit abandonés la Unió Europea. “Va ser un desastre”, diu. La farsa política que s’ha viscut aquests tres anys al Parlament britànic ha transformat la decepció en una indignació que ell canalitza amb un altre tipus de soroll: la música de la Matthew Herbert Brexit Big Band.

Amb una versió especial d’aquest projecte que també té un annex discogràfic, The state between us, es va tancar ahir el Sónar al Teatre Grec. Va ser una cloenda europeista, i així ho va presentar Herbert. “El Sónar és un exemple perfecte del que significa formar part de la gran família europea”, va dir ahir el músic britànic després de recordar que l’any 2003 havia inaugurat el Sónar amb un concert a L’Auditori.

Com avançava el mateix Herbert fa uns dies, al Teatre Grec hi ha hauria més de vuitanta persones a l’escenari “en una celebració de la col·laboració europea” contra “el racisme de Trump” i la possibilitat que el brexiter Boris Johnson sigui el nou primer ministre britànic, perquè segons ell el replegament del Brexit participa del mateix context que les polítiques del president nord-americà. Per amplificar el missatge va desplegar un material humà que incloïa el Cor Pilot de l’Esmuc dirigit per Esmeralda Conde i una big band pròpiament dita sota la batuta de Pete Wraight i formada per músics catalans, de la resta d’Europa i dels Estats Units. I, esclar, Herbert com a mestre de cerimònies. Amb aquest material humà, el pes de l’electrònica va ser menor.

La nit havia començat amb No man is an island, colors jazzístics als quals durant la vetllada es van anar afegint tocs de swing i de musical i aromes cinematogràfics. Ben aviat també va aparèixer l’element concret que caracteritza l’obra de Herbert. Músics i cantaires van estripar pàgines de La Razón (“és l’equivalent al Daily Mail ”, va informar mencionant el tabloide britànic que va oposar-se amb més virulència a la permanència del Regne Unit a la Unió Europea), i el so de l’estripada va ser un més dins de la cançó. Com que es tractava d’apaivagar “el desastre”, els músics es divertien llançant-se les pàgines en forma de bola, però també van saber posar-se seriosos, com quan van interpretar la sentida Be still. Tanmateix, el bon humor va ser la nota dominant, sobretot quan Herbert va convidar el públic a agafar uns papers que hi havia sota les butaques per fer-ne avions i enlairar-los intercanviant missatges en una nit de concòrdia europea.