Visita a les muralles medievals de Besalú: com capes de ceba

BesalúHi ha pobles que sí que estan preparats per al turisme. Com Besalú. No només perquè trobo que està molt endreçat, sinó per un altre element gens menor: té un aparcament força gran a l’entrada, a tocar del seu principal reclam, el pont romànic (i romàntic). Hi aparco el cotxe sense dubtar-ho.

He quedat amb l’arqueòleg besaluenc Joan Frigola a l’oficina de turisme, situada a quatre passes de l’aparcament. He arribat amb temps i exploro amb la vista el pont vell, l’arc central del qual es reflecteix a l’aigua del riu dibuixant una mitja lluna. No m’agrada escriure que és una imatge de postal, però ho és. Entro a prendre un cafè en un local situat a la planta baixa d’una casa modernista, decorat amb espases, estendards i fins i tot una armadura. És el restaurant Castell de Besalú.

“Si vens pel castell, no en queda res de res”, em diu en Joan Frigola just després de saludar-nos. “Ah, no?”, faig. Doncs el nom del restaurant deu provocar més d’un desencís al visitant. A mi, per sort, demà m’espera un altre castell, i demà passat un altre... “El que sí que tenim són les muralles defensives; una part, de fet”, em tranquil·litza en Joan, tot assenyalant-me un tram de la muralla del segle IX situada a l’altra banda del riu. “Forma part del tancament de l’època carolíngia, que en aquesta part es conserva sorprenentment bé”, diu.

Mentre travessem el pont en Joan m’indica, a mà esquerra, uns fragments de muralla caiguts al riu. Corresponen a la del segle XI: “D’aquests fragments al riu ja en parlava el viatger Francisco de Zamora a finals del segle XVIII”.

Després de passar per diversos carrerons arribem a un tram de muralla del XIV, al costat del portal dels Horts, que en època medieval conduïa a una zona d’hortes i molins. Em diverteixo llegint, en una placa, a la muralla, aquest text en català prefabrià: “Aquí arribá lo riu Flubiá al dia 12 de octubre de 1907”. Les riuades han estat una constant, a Besalú.

Com anelles concèntriques, com capes de ceba, així són les muralles de Besalú. Es van anar aixecant a mesura que creixia el poble. Besalú no va sortir de les darreres muralles, les del XIV, fins al segle XIX: la crisi demogràfica baixmedieval, amb la pesta negra com a exponent màxim, va fer que el municipi no s’expandís durant molts segles.

Tot caminant cap amunt, amb en Joan reflexionem sobre què ha suposat per a Besalú ser en una cruïlla de camins entre la plana i la muntanya. “Des de l’edat de bronze era un lloc de pas del bestiar, que es desplaçava a muntanya a l’estiu i a la plana a l’hivern: la transhumància”. “No hi ha indústria, oi?”, pregunto. “Ben poca. Ni gaires extensions agrícoles. Hi té a veure el seu encotillament geogràfic, que, d’altra banda, ha estat determinant perquè el poble hagi conservat el caràcter medieval”, afegeix quan som al costat de l’església de Sant Vicenç. Una finestra lateral és tota negra del fum d’un incendi provocat... durant la Guerra Civil! I segueix igual.

Continuem pujant i de cop en Joan s’atura en veure una parella amb un cotxet. “Mira, el meu fill!” Els pares -els avis de la criatura- fan de cangur perquè pugui fer-me d’amfitrió còmodament. Besalú és petitet.

“Mira, per aquest carrer es puja al castell. Bé, s’hi pujaria”, es corregeix. “Ja saps que no hi és, el castell; el van derruir al segle XVIII, probablement en el marc de les mesures militars punitives preses per la monarquia borbònica després de la Guerra de Successió; ara hi ha la torre del Rellotge”. És un carrer costerut, empedrat amb còdols del Fluvià. Aquí tot s’aprofita: el material habitual de les construccions medievals de Besalú és el travertí, roca sedimentària calcària local, fàcil de treballar perquè és molt porosa i pesa poc. En un dels punts més alts del nucli històric hi ha l’anomenada torre rodona. Bastida durant el segle XI, formava part del sistema defensiu del castell. Només se’n conserva la base, no arriba a mig metre d’alçada.

Baixem pel carrer Ganganell, sota el qual hi ha un torrent que temps enrere feia la funció de fossat defensiu. “Aquí sota hi ha uns 230 metres de riera amb arcades medievals. No es pot visitar per problemes de salubritat -algunes cases hi aboquen aigües brutes- i accessibilitat. Però té un potencial enorme. És el gran element patrimonial que queda per donar a conèixer de Besalú!”

Arribem finalment a la gran plaça Prat de Sant Pere. Pocs dels qui cada dimarts venen al mercat deuen saber que a sota hi ha un gran cementiri. L’element central de la plaça és el monestir benedictí de Sant Pere. Com la majoria de monestirs, inicialment es trobava fora vila. Les muralles del XIV el van situar dins.

“Durant la Guerra del Francès, o de la Independència, es va demolir bona part de les muralles”, m’explica en Joan. “Després de més de cinc anys d’ocupació napoleònica (1809-1814), i ja iniciada la retirada francesa, el general Habert va donar ordres de fer esclatar les muralles. L’objectiu era inutilitzar militarment Besalú, cosa que es diria que va aconseguir: a les carlinades va tenir un paper menor, i des d’aleshores va deixar de ser una plaça forta estratègica”, diu en Joan. Per sempre. Els francesos, a més, van enderrocar els claustres del monestir de Sant Pere, que durant el conflicte s’havien fet servir de caserna. Ara en queda el nom a l’aparcament: pàrquing Els Claustres. Ni claustres ni castells, però Besalú respira Edat Mitjana en totes les pedres.