Crítica

Mozart i Don Giovanni en temps de pandèmia

Primera òpera escenificada de la temporada liceista amb un càsting emmotllat a l'estil mozartià

Poc es podria pensar el 1787, quan Mozart va estrenar Don Giovanni a Praga, que 233 anys després veuríem aquella mateixa òpera –on apareixen personatges emmascarats– amb mascaretes quirúrgiques. I no pas per por de llibertins amorals o d'estàtues que caminen, sinó de bitxos microscòpics batejats amb el nom de covid-19.

Però per una estona es pot oblidar que vivim en temps de pandèmia i anar al Liceu per gaudir d’aquesta partitura magistral. És cert, però, que la producció de Christoph Loy (tot i algunes bones idees) resulta ensopida i mancada de ritme, tot i el bonic vestuari (Ursula Renzenbrink), l’atemporal i funcional escenografia (Johannes Leiacker) i l’esplèndida il·luminació (Olaf Winter).

Originàriament, la versió liceista havia de ser la de Viena (que Mozart va refer el 1788), però finalment es representa la versió covid-19: acte primer íntegre i acte segon amb un salt acrobàtic entre el sextet i l'escena del cementiri. I sense moralitat final. Conclusió: a les onze, tots cap a casa.

En general, el rendiment musical global és de notable alt, amb vuit cantants bons coneixedors de l’estil de Mozart. També Josep Pons, que va optar per una versió híbrida, ben resolta: passatges amb criteris historicistes i altres de moderns, amb un bon treball d'accents i d'articulació, subratllant bé els moments de tensió i de violència de la partitura i, sobretot, amb una lectura molt transparent, tot i que hi va haver algun puntual problema de concertació amb els cantants. Bon rendiment el de l'orquestra titular, així com el del cor en els pocs passatges que se li reserven.

Assumia el rol titular Christopher Maltnan, molt bregat en matèria donjoanesca. El cant és elegant, la prestació enèrgica... un dels millors Don Giovanni dels nostres dies, tot i que al segon acte la seva interpretació va decaure lleument. El seu antagonista, el Commendatore, va comptar amb la veu d’Adam Palka, complidor en la seva part, però la veu no és de baix profund, com escau a aquesta fantasmagòrica part.

Luca Pisaroni i Véronique Gens són bons veterans com a Leporello i Donna Elvira, respectivament. I això es nota en la seguretat i propietat estilística amb què aborden llurs parts, sobretot el baix italià.

Miah Persson, conspícua mozartiana, debutava al Liceu en el rol de Donna Anna. Les agilitats i l’expressivitat hi juguen a favor. Però no tant uns aguts un pèl forçats i una emissió de vegades engolada. Al seu costat, Ben Bliss va ser un Don Ottavio amb la noblesa pròpia del personatge i amb una versió de l’ària Dalla sua pace ( Il mio tesoro quedava suprimida en aquesta versió) magistralment cantada i ben bressolada per la batuta de Pons.

La parella de camperols que formen Masetto i Zerlina va tenir dos bons ambaixadors, com el cada cop més consolidat Josep Ramon Olivé (esplèndid en tots els números i amb recitatius molt treballats) i la sevillana Leonor Bonilla, extraordinària en les dues àries, molt musical i amb les dosis justes de sensualitat.

Per resumir-ho: tot molt bé i res brillant.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF