Cultura 24/08/2018

De Mozart a Beethoven

Contundència i seguretat, dues de les característiques de la intervenció de Cooper

J. A. Mendiola
3 min
De Mozart a Beethoven

Pollença.- El Festival ja ha passat el seu equador i ha fet una passa més en el seu camí cap a l’esplendor perduda. Encara és lluny, però ningú ens ha dit que tenguin pressa. En qualsevol cas, no volen que perdi pel camí un tarannà aconseguit amb no poc esforç i molts doblers. Es tracta d’ajuntar compromís i pressupost, no sé si per aquest ordre, però està clar que són dos factors fonamentals on no és suficient que la primera premissa tan sols sigui municipal, encara que siguin els que més han d’empènyer. Es fa el que es pot, que no és poc, i una bona prova va ser el concert que va tenir lloc el passat 20 d’agost al claustre de Sant Domingo. Una bona entrada, que podríem qualificar de més que respectable, era un bon presagi, sobretot perquè amb aquesta perspectiva de ben segur que els que estan a sobre de l’escenari posaran un plus d’intensitat a la seva intervenció. L’Aurora Orchestra, dirigida per Nicholas Collon, té intensitat per vendre i per regalar, amb una acurada combinació de joventut i talent, amb la qual cosa les perspectives pintaven immillorables. De la mateixa manera que el programa, on podíem trobar un parell de liasons prou interessants. La primera part va ser per a Mozart. Varen començar amb dues de les cinc peces de ballet que el compositor salzburguès va incloure dins la seva òpera Idomeneu : la Chaconne i el Pas seul. Ritme, agilitat i una petita demostració de com fer senzill el que en realitat és molt més complex del que sembla. Tot just després, Imogen Cooper va aparèixer per interpretar el Concert per a piano i orquestra núm. 25 KV 503, composició de maduresa i un altre torrent de saviesa musical que apareix des del primer moviment, farcit de material temàtic que anirà desenvolupant en els següents, de manera que incorpora moments d’extrema naturalitat amb d’altres que requereixen immenses dosis de virtuosisme. Imogen Cooper va fer una interpretació més beethoveniana que mozartiana, més contundent que lleugera, que no resulta gens estrany si tenim en compte que el concert va ser una de les composicions amb què el geni de Bonn va debutar davant el públic com a solista. Contundència i seguretat varen ser les dues característiques principals de la intervenció de la pianista londinenca.

La sorpresa va arribar a la segona part, on l’Aurora Orchestra va aparèixer fora seients. Llevat dels violoncels i els contrabaixos, la resta drets, sense partitura al davant, com un repte, una mica anecdòtic, però que forma part de l’espectacle, no exempt de dificultat afegida al fet que la Simfonia núm. 5 de Beethoven la interpretarien tan sols una cinquantena de músics. Circumstància que no deixa de ser un petit inconvenient per la multitud de referències que tenim al cap de la composició més interpretada de la història, ja per davant el Messiah de Händel, i que podrien jugar una mala passada. Res d’això. Collon i els seus cadells varen fer una interpretació diferent, molt àgil, lleugera, potser fins i tot mozartiana, amb el contrapunt com a recurs no sé si revolucionari però com a mínim molt original i contemporani. Una nova manera d’entendre i expressar la música clàssica. Tot un goig, rubricat amb un bis amb els músics situats entre el públic, que feia la sensació d’estereofonia total. Una altra dosi d’originalitat. No sé si tot plegat hauria agradat a l’irascible geni, però tampoc no sabem, i hauria estat molt interessant, què hauria passat si quan el comte Waldstein va enviar Beethoven a aprendre de Mozart s’haguessin trobat.

stats