'MotherFatherSon': Richard Gere al Regne Unit del Brexit

'MotherFatherSon'

De Tom Rob Smith per a la BBC. En emissió a Starz Play.

En l'episodi inaugural de MotherFatherSon, la primera sèrie en què Richard Gere exerceix d'estrella protagonista, el responsable d'un diari està a punt d'acomiadar una de les periodistes històriques de la redacció, Maggie Barnes (Sinéad Cusack). Per fer palès el seu pedigrí professional, ella treu una màquina d'escriure de vella escola i encén una cigarreta. Si no fos per la magnífica interpretació de Cusack, una actriu que malauradament es deixa veure poc al cinema i a la televisió, l'escena tindria un punt de caricatura involuntària del "periodista de raça". MotherFatherSon vol ser un melodrama d'altura en què es retrata la Gran Bretanya del Brexit a través de les tribulacions de la família propietària del diari en qüestió. Gere encarna el patriarca, Max Finch, un nord-americà fill d'un potentat de l'acer que prefereix tirar endavant el seu propi imperi mediàtic a l'altre cantó de l'Atlàntic. El seu hereu, Caden Finch (Billy Howle), el que despatxa de forma maldestre Maggie, intenta sense èxit estar a l'altura del pare. L'exesposa de Max, Kathryn (Helen McCrory, l'esplèndida tia Polly de Peaky Blinders), és una dona de bona família que fa obres de caritat i s'avé prou bé amb la parella actual del pare del seu fill, la mexicana Sofia, a qui dona vida Elena Anaya. Aquest panorama s'embolica que fa fort en els vuit episodis d'aquesta sèrie creada per Tom Rob Smith.

MotherFatherSon imagina un Regne Unit governat per un primer ministre afrodescendent i musulmà, Jahan Zakari (Danny Sapani). El polític ha rebut des de sempre el suport del diari de Finch, però el magnat ara se sent atret pel discurs de la cap de l'oposició, Angela Howard (Sarah Lancashire), la típica empresària feta a ella mateixa que exhibeix un discurs populista amb un clar deix autoritari. A través d'aquest enfrontament, la sèrie du a terme una radiografia dels perills i tensions que han dut el Regne Unit al Brexit. Sobretot del paper irresponsable de la premsa en el suport als discursos més nacionalistes, així com del poder de seducció d'aquests relats ultres que es presenten amb pell d'ovella.

Smith afina millor el perfil dels personatges secundaris que atorguen complexitat en aquest escenari que el d'alguns dels protagonistes, dibuixats, com en el cas de la periodista veterana, un pèl amb el traç gruixut. Mentre que a Howard se li endevina massa la pulsió megalòmana, resulten prou interessants figures com la del periodista jueu que medita marxar a Israel o la militant negra d'origen pobre que queda fascinada en un primer moment per Howard.

Però el centre de la sèrie l'ocupen les turmentades relacions de la família Finch, en una pràctica sense complexos del melodrama. A MotherFatherSon hi tenim la dona rica que s'enamora de l'home sense llar, el patriarca forjat en la rigidesa que necessita controlar tothom del seu entorn i està a punt de destruir el seu fill, la víctima d'un intent de suïcidi que lluita per recuperar-se, la soldat amb estrès posttraumàtic, i la periodista amb càncer terminal. Gairebé tots els personatges disposen d'una vulnerabilitat que els fa humans de cara als espectadors. Alhora Smith omple els diàlegs de metàfores de suposada transcendència (n'hi ha una sobre com el ferro dúctil esdevé acer indestructible amb què el pare de Max l'alliçona) que volen atorgar cert toc de qualitat a la sèrie. Però, malgrat la seva visió pertinent del Regne Unit actual, MotherFatherSon queda lluny de títols de referència com Succession.