FOTOPERIODISME

Mostrar les ferides obertes arreu del món

El genocidi dels rohingyes, Síria i la maternitat a les FARC, temes destacats del 30è Visa pour l’Image

El reporter francès Olivier Jobard va conèixer el Ghorban, un nen afganès, el 2010. El Ghorban tenia 12 anys. “Me’l vaig trobar al carrer, havia arribat d’Itàlia i feia uns dies que dormia al carrer. Jo estava fent un reportatge sobre adolescents que viuen al carrer. Era un nen que necessitava atenció”, explica Jobard. Aquella trobada es va convertir en un seguiment de la vida del noi, i les seves imatges es mostren a partir d’avui i fins al dia 16 en una de les 21 exposicions individuals de la 30a edició del festival degà del fotoperiodisme, Visa pour l’Image, a Perpinyà. “Vaig tornar a posar-me en contacte amb ell. Al principi no sabia quant de temps el volia seguir. Va ser difícil, perquè va anar a diferents llocs i perquè el govern francès no volia que els refugiats parlessin amb els periodistes”, recorda Jobard.

Olivier Jobard ja havia seguit un noi africà fa catorze anys. En el cas del Ghorban també s’hi va involucrar personalment. “Les lleis franceses d’immigració han canviat molt i ara els refugiats joves que arriben a França ho tenen cada vegada més difícil”, assegura Jobard. Així i tot, va aconseguir el permís de residència a França i va poder tornar a l’Afganistan a veure la seva mare. “La mare no sabia que era a França. Necessitava acabar la història documentant aquell viatge i encara estic seguint la seva vida”, diu el fotoperiosita. La quotidianitat i la intimitat de les imatges de Jobard no és només una qüestió individual relacionada amb el Ghorban, sinó també una declaració d’intencions. “Intento que la gent prengui consciència del problema dels immigrants, i la manera que tinc de fer-ho és fer fotografies de la seva vida corrent per acostar-los a nosaltres. No faig fotografies com les que hem vist els últims dos o tres anys, a les platges. Busco tenir empatia amb ells”, conclou Jobard.

El genocidi dels rohingyes

A més de la història del Ghorban, el Visa pour l’Image dedica dues exposicions a una altra de les qüestions més dramàtiques internacionalment, el genocidi dels rohingyes. La de la reportera Paula Bronstein es titula Apàtrides abandonats i rebutjats: la crisi dels rohingyes. “Els refugiats traumatitzats explicaven històries d’horror, de centenars de pobles cremats, de violacions i assassinats”, diu Bronstein a la presentació del seu treball. L’altra, de Kevin Frayer i titulada Un viatge desesperat: l’èxode dels rohingyes, documenta com els refugiats travessaven fos com fos el riu Naf per arribar fins a Bangladesh per salvar la vida.

Una altra de les exposicions més impactants és El Iemen, la guerra amagada, un reportatge de la reportera Véronique de Viguerie aparegut a la revista Paris Match i guardonat amb el Visa d’Or humanitari - Comitè Internacional de la Creu Roja. “He treballat en molts països en guerra i enlloc havia tingut tant com al Iemen la sensació d’estar atrapada, de no haver-hi escapatòria, perquè estàs envoltat d’enemics”, afirma De Viguerie. “El perill ve del cel i també n’hi ha en les coses més bàsiques”, explica la reportera, que va trigar un any a poder arribar-hi. Entre les dificultats hi ha el fet que l’Aràbia Saudita revisa les llistes de passatgers dels vols per evitar que entrin periodistes al país. Un cop va arribar, amb la periodista Manon Quérouil-Bruneel, amb qui treballa des de fa tretze anys, les condicions no van ser més fàcils. “Els houthis van ser molt acollidors, però alhora sospitaven molt de nosaltres i sempre ens controlava i ens seguien per tot”, explica De Viguerie. A més, tenien previst passar-hi deu dies, però s’hi van estar tot un mes perquè l’Aràbia Saudita va bombardejar l’aeroport per venjar-se d’un míssil balístic que havien llençat els houtis i va bloquejar-ne totes les sortides.

Verónique de Viguerie volia tornar al Iemen a l’estiu, però no va trobar cap publicació que l’hi enviés ni finançament i ha hagut de posposar el viatge fins a l’octubre. “El govern houthi està empitjorant les coses, perquè estan posant una taxa a tot el que entra i la gent no s’ho pot permetre. La gasolina és molt cara i l’acaben comprant al mercat negre. Veies molt menjar, però la gent no se’l podia permetre, només la classe alta houthi. Era molt xocant”, diu la periodista. “La gent es mor per qualsevol cosa, de diarrea o perquè s’han fet un tall. No saps en quin segle vius -afegeix-. Malgrat que la gent del Iemen viu en una situació terrible, intenten sobreviure, anar a l’escola i a treballar quan poden”.

La vida quotidiana en temps de guerra és present en una altra exposició, Síria en la meva ment, de Noël Quidu, amb fotografies fetes en llocs com Palmira, Alep i Ghouta entre el març del 2016 i el d’enguany. També a Síria Alice Martins mostra la lenta recuperació de la ciutat de Raqqa. A Gaza, Khalil Hamra posa en imatges els esforços de la gent per fer la seva vida malgrat les dificultats.

La migració a Johanesburg

El reporter John Wessels també parla de persones que viuen atrapades, en aquest cas a la República Democràtica del Congo. “Aparentment no hi ha sortida. Només ens podem preguntar quan els congolesos podran tornar a respirar amb el teló de fons d’una clima polític sufocant, conflictes latents i malnutrició”, diu el reporter a la presentació de la mostra titulada Atrapats a la República Democràtica del Congo. Sense sortir de l’Àfrica, Jonathan Torgovnik tracta una cara menys coneguda de les migracions, les que es produeixen a Johannesburg, on els nouvinguts acaben malvivint en una zona marcada pel crim, la pobresa i l’atur. En canvi, James Oatway ha fotografiat l’altra cara de la moneda, la vida dels Red Ants [formigues vermelles], els treballadors de les empreses privades dedicades a evitar ocupacions de manera violenta. Per acabar, Luis Tato va seguir les eleccions de l’any passat a Kènia.

El medi ambient és una altra de les temàtiques d’aquest Visa pour l’Image. A Contaminacions, o després del diluvi, Samuel Bollendorf documenta llocs transformats durant dècades i fins i tot segles per les indústries química, minera i nuclear. Gaël Turine aborda un altre problema mediambiental, els abocaments als rius que envolten la capital de Bangladesh, Dhaka. En la mateixa línia, George Steinmetz aborda la industrialització de l’agricultura i la ramaderia per nodrir la indústria alimentària.

Entre les exposicions sobre l’Amèrica Llatina n’hi ha una que aborda la maternitat i la família des d’una perspectiva insòlita: es calcula que un 40% dels guerrillers de les FARC eren dones. Al marge de la lluita, a nivell personal, si es quedaven embarassades havien d’avortar o abandonar la criatura. La situació va començar a canviar quan el grup va acceptar lliurar les armes. La reportera Catalina Martín-Chico participa en aquesta edició del festival amb (Re)Naixement, el projecte amb què ha documentat com les guerrilleres ara han pogut tenir criatures, que va rebre el Premi Canon a la Dona Fotoperiodista. Martín-Chico viu a París des de fa deu anys i el projecte de les guerrilleres embarassades va ser una iniciativa pròpia. “A França es parla molt poc de l’Amèrica Llatina -diu la reportera-. Vaig començar finançant-m’ho jo mateixa. Ho faig molt poques vegades, però hi creia molt, en aquest projecte. Quan vaig arribar, l’any passat, encara no havien lliurat les armes i era més difícil arribar a les zonas veredales [espais territorials de reincoroporació]. Com que no m’ajudava cap mitjà ni cap revista, era més difícil arribar-hi, hi havia molt control. Però quan finalment vaig arribar-hi vaig veure que la història era certa, que gairebé totes les dones estaven embarassades”.

Les imatges són fruit de la confiança que va sorgir entre ella i aquestes dones. “Anar sola té desavantatges, però en aquest cas em va donar l’avantatge de poder dormir a la mateixa tenda que les guerrilleres. Em va donar molt més accés i intimitat que si hi hagués anat amb un periodista”, explica Martín-Chico. Quan hi va tornar, un any després, va poder documentar com havien evolucionat: “Havien construït casetes i un poble, era molt diferent”.

A l’altre extrem de totes aquests problemes hi ha el glamur de l’exposició dels retrats que el fotògraf Stephan Vanfleteren ha realitzat per a Le Monde les tres últimes edicions del festival.

La polèmica de les fotos de l’1-O

L’arrencada d’aquesta edició del Visa pour l’Image també està marcada per la polèmica que ha aixecat la presència al festival de fotografies de la violència policial de l’1-O a Catalunya. Com ja es va fer públic fa unes dues setmanes, el partit catalanista Sí al País Català ha organitzat un festival fora de la programació oficial per donar-li visibilitat. El director de Visa pour l’Image, Jean-François Leroy, ja va anunciar al maig que no hi hauria cap gran exposició catalana i va dir que no havia vist “res d’interessant tret de les imatges de les manifestacions”. “I 40 fotografies de banderes no fan una exposició”, va subratllar.

La qüestió va tornar a sortir durant la roda de premsa del festival quan Jean-François Leroy, després de negar pressions d’Emmanuel Macron perquè no exposés les imatges, va dir que creia que els retrets que li havien fet eren una “bajanada” i “ fake news ”, perquè la projecció de sis minuts sobre l’1-O dura el mateix, “sis minuts”, que una altra projecció sobre el conflicte entre l’Israel i Palestina a Gaza.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF