19/04/2011

Mor l'arquitecte Josep Maria Fargas

2 min
Mor l'arquitecte Josep Maria Fargas

Un dels grans arquitectes catalans del segle XX, Josep Maria Fargas (1926-2011), ens ha deixat sense fer gaire soroll. Fargas & Tous han sigut, des del meu punt de vista, un dels estudis d'arquitectura catalans més importants del segle XX i malgrat això un dels més desconeguts. La seva arquitectura ha sigut poc publicada i ha rebut molt pocs homenatges. En aquest sentit és d'agrair que tant l'Escola d'Arquitectura de La Salle com el FAD tractessin d'omplir aquest buit l'any passat amb actes i exposicions. Em consta que això el va fer molt content. És lamentable que tant l'escola d'arquitectura pública ETSAB com el Col·legi d'Arquitectes, del qual va ser degà als anys 70, no ho hagin fet i això és molt significatiu pel que fa al lideratge que aquestes dues institucions establien en la professió arquitectònica catalana en el passat i que ara no poden o no saben assumir.

Fargas & Tous van ser en el seu moment acusats de practicar una arquitectura excessivament comercial i banal, quan en canvi van ser pioners d'una arquitectura industrialitzada basada en l'eficiència constructiva i energètica a la qual el temps ha acabat donant la raó. En un temps de revolta política i social no se'ls va perdonar haver-se dedicat a l'arquitectura corporativa bancària mentre d'altres es dedicaven a projectar habitatge social de baix cost.

Vaig conèixer Fargas als anys 80 quan jo estudiava i l'amistat amb el seu fill, també arquitecte, em va permetre treballar al seu estudi. L'estada en aquell despatx, singularment professional comparat amb els petits tallers d'arquitectura artesanals habituals d'aquella època, em va permetre veure una manera diferent d'entendre la professió basada en el servei i l'eficiència. La primera decisió es basava sempre en l'elecció del mòdul més adequat i una vegada escollit tots treballàvem amb un paper quadriculat, elaborat amb còpies de color sèpia que empudegaven amb olor d'amoníac tot l'ambient, que assegurava que distribucions i façanes s'adaptessin perfectament a aquest mòdul. Això permetia treballar amb materials industrialitzats que convertien el projecte en un senzill assemblage .

Era un personatge d'una personalitat desbordant. El recordo treballant a totes hores a sobre del seu tauler de dibuix del fons de l'estudi amb la llum de la lluerna caient sobre els seus cabells blancs. Un cop vaig gosar acostar-m'hi i li vaig preguntar per què aquell magnífic despatx era tot verd. Moqueta, mampares, parets i sostre estaven resolts en continuïtat amb un mateix to de verd que li atorgava una estranya bellesa. "Perquè odio el verd! -em va contestar-. I un arquitecte no es pot permetre el luxe que un color no li agradi. Aquesta és la meva teràpia…" El vaig veure per última vegada l'any passat en l'homenatge que li va dedicar l'Escola d'Arquitectura de La Salle.

Els seus primers projectes lamentablement han desaparegut, però encara queden alguns bons exemples dels edificis que va projectar als anys 70 i 80 a Barcelona i que ja s'han convertit en icones de la ciutat. És el cas dels dos edificis de Banca Catalana, per exemple, el primer amb una atrevida façana que dibuixava les quatre barres al bell mig del passeig de Gràcia, i el segon a la Diagonal davant d'El Corte Inglés.

Esperem que en un futur pròxim algú es digni a reivindicar una obra que té, sens dubte, més valor del que li ha estat atorgat fins ara.

stats