CINEMA

Mor el documentalista de referència i polític argentí Fernando 'Pino' Solanas

Director d''El exilio de Gardel', 'Sur' i 'La hora de los hornos', actualment era ambaixador a París

El director de cinema i polític argentí Fernando Pino Solanas va morir ahir divendres als 84 anys a París, ciutat en la qual treballava com a ambaixador del seu país davant la Unesco i on havia estat hospitalitzat per coronavirus, segons l'agència Efe. Solanas deixa una àmplia trajectòria com a documentalista, especialment films amb un fort compromís polític i de denúncia social, com ara La hora de los hornos, El exilio de Gardel i Sur. També va ser candidat a la presidència i era líder del partit d'esquerres Proyecto Sur, integrant de Frente de Todos.

Nascut el 16 de febrer del 1936, Pino Solanas va rodar el seu primer curtmetratge de ficció, Seguir andando, el 1962. Ja durant el règim militar va filmar clandestinament al costat d'Octavio Getino el 1969 el seu primer llargmetratge documental, La hora de los hornos, sobre el neocolonialisme i la violència a Llatinoamèrica, que és recordat com una de les seves principals obres. En aquesta època, com a militant peronista i integrant d'un circuit alternatiu de difusió a través d'organitzacions socials i polítiques de resistència a la dictadura, va fundar amb Getino el grup Cine Liberación, i el 1975 va realitzar el seu primer llargmetratge de ficció, Los hijos de Fierro. Aquest mateix any va ser amenaçat pel grup d'ultradreta Triple A, i el 1976, després de l'inici de la dictadura argentina i que un comando militar intentés segrestar-lo, el cineasta va marxar a l'exili a Espanya i després a França, on el 1980 va filmar el documental La mirada de los otros.

Va participar al costat d'altres exiliats en el moviment en solidaritat amb les Madres de Plaza de Mayo, denunciant internacionalment els crims de la dictadura. Amb el retorn de la democràcia, el 1983, va tornar a l'Argentina; dos anys més tard va rodar El exilio de Gardel, i el 1988 va filmar Sur, per la qual va rebre el premi a millor director al Festival de Canes.

Al començament de la dècada dels 90 la seva veu va ser una de les més crítiques contra les polítiques de Carlos Menem (1989-1999) i va denunciar haver estat víctima d'un atemptat (diversos trets d'arma de foc) per part de grups suposadament lligats a la seguretat de l'estat. Al llarg de la seva extensa trajectòria cinematogràfica, que li va valer multitud de premis nacionals i internacionals, cal també recordar el seu documental Memoria del saqueo, que recorre la història argentina des de l'últim règim de facto fins a l'esclat de la crisi del 2001-2002.

El seu pas per la política el va portar a ser diputat i senador en diverses oportunitats i el 2007 va ser candidat a la presidència. En els comicis de fa un any va obtenir un escó a la cambra baixa, però poc després va renunciar-hi quan el president Alberto Fernández li va oferir ser representant argentí a la Unesco.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF