Cultura 01/10/2018

Mor Charles Aznavour, mite de la cançó francesa

Tenia 94 anys i es considerava un dels gegants de la música de l'últim segle

Xavier Cervantes
3 min
Charles Aznavour

BarcelonaCharles Aznavour, un dels grans referents de la música francesa, ha mort aquest dilluns als 94 anys, segons informa AFP, a les Alpilles, a la Provença. Ha venut més de 100 milions de còpies dels seus àlbums i ha col·laborat amb llegendes de la música com Édith Piaf i Juliette Gréco al llarg de la seva extensa trajectòria.

La popularitat d’Aznavour va lligada a cançons com 'Emmenez-moi', 'Que c’est triste Venise', 'For me formidable', 'Comme ils disent', 'La mamma' i 'Désormais'. Sovint se l’identifica amb el vessant més romàntic de la cançó francesa hereva de Charles Trenet, però per a Aznavour el secret de la seva popularitat és precisament la varietat temàtica de les seves cançons. "Hi ha gent que pensa que sempre he escrit cançons d’amor, però no és així. També he fet cançons sobre la vida als barris, l’homosexualitat, els accidents de trànsit, la joventut i el pas del temps”, deia Aznavour.

"La vida és maca i vull seguir treballant, perquè és el que he fet tota la vida. Vaig deixar l’escola quan tenia 10 anys i ho he après tot de la vida. Això no m’ha fet més intel·ligent, però sí més feliç", explicava Aznavour el juny del 2014, un dia abans d'actuar al Liceu. I no va ser l'últim concert a Barcelona d'un home que cada any sortia de gira. Al Liceu hi va tornar l'abril passat, i, malgrat una fractura al braç en caure a casa, va seguir amb una agenda de concerts que el va dur al Japó.

Aznavour, compositor, cantant i actor, era la veu romàntica de la bohèmia. Fill d'armenis que eren a París de camí als Estats Units, va néixer a la capital francesa el 22 de maig del 1924, i el seu nom era Shahnour Vaghenag Aznavourian. L'origen armeni d'Aznavour va ser un dels motius pels quals el cineasta canadenc, també amb arrels armènies Atom Egoyan ,comptés amb ell per a la pel·lícula 'Ararat' (2003), en què abordava les conseqüències del genocidi armeni.

L'escenari va ser l'habitat d'Aznavour des que era un nen, quan actuava i cantava amb la seva germana, però va ser sobretot a partir del 1941 quan va començar a albirar la possibilitat de dedicar-s’hi professionalment seguint les passes de Charles Trenet. En el París ocupat, va formar duo amb el pianista Pierre Roche i va conèixer Édith Piaf, per a la qual va escriure cançons com ‘Jezebel’, a més d’esdevenir-ne secretari i confident. Aparentment, Aznavour no podia competir amb les grans veus del moment com Maurice Chavalier i Charles Trenet, i de fet podia haver passat a la història com a gran escriptor de cançons, que també ho era. Tanmateix, va saber fer valer una veu personal i sobretot una manera de cantar tocada per la melangia.

El seu primer èxit va ser 'Sur ma vie', el 1955, que va projectar-lo entre el gran públic a França. Aleshores ja feia temps que escrivia al servei d’altres, una feina que al llarg dels anys el va dur a compondre per a artistes com Gilbert Bécaud, Maurice Chevalier, Sylvie Vartan, Juliette Gréco, Eddie Constantine i fins i tot Johnny Hallyday, malgrat les reticències del mateix Aznavour, que no era partidari de què un rocker cantés una lletra seva; va canviar d’idea en sentir Hallyday cantar 'Il faut saisir sa chance' el 1961.

Edith Piaf amb eddie Constantine i Charles Aznavour

Els anys 60 van ser l’època daurada d’Aznavour gràcies a cançons que van convertir-se en èxits internacionals, i que ell mateix va cantar en diferents llengües, com 'Que c'est triste Venise' i sobretot 'La bohème'. Curiosament, la lletra de 'La bohème' no la havia escrit Aznavour, sinó Jacques Plante, i estava pensada perquè la interpretés Georges Guétary al musical 'Monsieur Carnaval'. De fet, Aznavour es pot considerar una baula entre dos mons, el del teatre musical francès i la ‘chanson’, entre Maurice Chevalier i Georges Brassens.

Com va passar amb altres cantants de la seva generació, la consolidació de la hegemonia de la cultura pop i rock va apartar Aznavour de la primera línia mediàtica. Tot i així, no va perdre la condició de clàssic i a més va ser capaç de llegir els canvis del present post 1968. En aquest sentit, cal destacar 'Comme ils disent', una cançó del 1972 sobre l'homosexualitat, una temàtica que la música comercial no tractava tan obertament com ho feia Aznavour.

stats