Arquitectura

Mor l'arquitecte Moisés Gallego als 73 anys

Va ser l'autor de les piscines Bernat Picornell i professor durant dècades de l'ETSAB

L’arquitecte barceloní Moisés Gallego va morir dimecres als 73 anys, segons han informat el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i l’Associació Arquitectes per l’Arquitectura, de la qual Gallego va ser membre des que va es fundar. “Moisés Gallego va exercir l’ofici des de la passió. En les successives etapes del seu estudi sempre va treballar en la línia d’aconseguir uns projectes domèstics, urbans, amables, que han sigut capaços de fer ciutat”, afirma el COAC a les xarxes socials. Entre les obres de Gallego hi ha les piscines Bernat Picornell, realitzades amb  Franc Fernández, la seu del Col·legi d’Arquitectes Tècnics i Aparelladors de Lleida, el pavelló municipal Nova Icària i les piscines municipals de Tàrrega. També  les biblioteques de Can Fabra, Can Saladrigues, totes dues a Barcelona, la Biblioteca del Districte IV de Terrassa i la Biblioteca Municipal del Masnou. Per a Lluís Comeron, que ara és el president del Consell Superior dels Col·legis d'Arquitectes d'Espanya, Moisés Gallego va ser “un referent professional, docent i personal de tota una generació d’arquitectes”. "Va arribar a l'arquitectura, com el seu mestre Albert Viaplana, des de l'arquitectura tècnica. Això li concedia una avantatge suplemantària sobre els altres companys de classe, ell a més d'haver dibuixat el projecte tenia una idea força clara de com resodre'l materialment", diu l'arquitecte Enric Granell en una publicació digital que la UPC ha llançat per recordar Gallego. "Com a professor era una força desfermada -explica Granell-, un torrent que arrossegava els seus alumnes fins a fer-los veure allò que els seus projectes necessitaven. Les paraules que formalitzaven les seves idees eren pronunciades amb vehemència, però no inconscientment. Els estudiants romanien embadalits en l'explicació fins que el dit el Moisés, després de dibuixar infinits arabescos a l'aire, es posava en el detall del projecte que estava comentant. Aleshores començava el ball. Això s'hauria de posar aquí, això s'ha de girar, això no hi hauria de ser, l'orientació de l'edifici aconsella una altra cosa".

“El Moisés era essencialment un professor, encara que fes obres molt interessants al seu despatx”, afirma l’arquitecte Frederic Cabré, que va tenir una llarga relació professional i personal amb Gallego: va ser alumne seu, va treballar al seu despatx i van ser bons amics. Va deixar empremta primer dins la càtedra de Projectes d’Albert Viaplana, i després en va quedar com a “pal de paller” d’un grup d’arquitectes que van tenir “una manera diferent de traslladar les reflexions sobre l’arquitectura”. En aquesta càtedra també hi havia Enric Miralles i Josep Maria Torres Nadal. “El director de l’escola era Oriol Bohigas, i era el moment propici perquè l’escola canviés. El Moisés va despertar moltes vocacions i virtuts dels estudiants”, explica Cabré. “Vas ser un gran tipus –diu Torres Nadal a les xarxes socials–. Vam viure una època extraordinària, una experiència docent única. Eres generós i vividor, amant del riure i de les passions arquitectòniques, entossudit i obstinat per trobar el deliri discursiu de la vida”.

Per la seva dedicació a la docència, el catàleg d’obres de Gallego no és gaire extens. “Les piscines Picornell són molt reeixides tenint en compte la dificultat del lloc, amb la senzillesa d’ensenyar l’estructura”, explica Cabré. Aquesta mateixa senzillesa es troba en l’escola La Palmera, al carrer Guipúscoa, on va “donar llenguatge” a un edifici envoltat de gratacels més aviat anodins. “Era un gran crític de l’estridència en arquitectura, i valorava les petites coses i les quotidianes que són resolutives”, subratlla.

Moisés Gallego es va llicenciar com arquitecte a l’ETSAB el 1978 i va obtenir el doctorat a la mateixa universitat. Va ser professor de la mateixa escola des de l’any que es va llicenciar fins que es va jubilar com a professor el 2017 i també va ser convidat en diferents escoles europees. Va fundar el seu estudi el 1979. En l'apartat editorial va escriure diversos llibres sobre docència, va recopilar unes converses amb Enric Miralles per a l'editorial Gustavo Gili i va capgirar fa una dècada la revista Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF