Cinema

Mor Sean Connery, el primer i definitiu James Bond

L'actor escocès ha mort als 90 anys

Sean Connery, l'actor que va convertir James Bond en un mite del cinema, ha mort aquest dissabte als 90 anys, segons informa la BBC. Connery va interpretar l'agent secret per primera vegada a Agent 007 contra el Dr. No i va repetir un total de sis vegades, però la seva carrera no es va limitar al personatge creat per Ian Fleming. També va ser el Robin Hood crepuscular de Robin i Marian, el Danny Dravot de L'home que volia ser rei, el pare d'Indiana Jones a la tercera entrega de la saga, Indiana Jones i l'última creuada i el frare Guillem de Baskerville d' El nom de la rosa. Molts personatges emblemàtics en una carrera coronada per un Oscar (per Els intocables d'Elliot Ness) i, sobretot, per l'estima d'un públic que el va venerar.

Nascut el 1930 a Edimburg, Thomas Sean Connery va créixer en una família humil i obrera d'orígens irlandesos. Una de les seves primeres feines va ser com a repartidor de llet, i no va ser la més pintoresca: també va fer de camioner, socorrista, model artístic i polidor de taüts. També va passar per la marina reial britànica, de la qual va tornar, com a bon mariner, amb dos tatuatges. Res polèmic: Mom & dad (mare i pare) i Scotland forever (Escòcia per sempre). La seva bona planta el va portar a practicar culturisme amb 18 anys i el 1953 va arribar a participar en la competició de Mister Univers, en la qual va quedar tercer en la categoria Homes alts. Connery també va flirtejar amb el futbol professional i va estar a punt de fitxar pel Manchester United, però es va decantar per la interpretació, per la qual s'havia interessat després de treballar entre bastidors al King's Theater de Londres.

Amb el seu bagatge esportiu i un físic imponent, Connery no va tenir problemes per aconseguir petits papers en produccions teatrals i pel·lícules, tot i que per arribar a final de mes va haver de complementar el sou amb més feines pintoresques, com, per exemple, cangur del fill del periodista Peter Noble. El títol més important d'aquesta primera etapa va ser el melodrama Boires d'inquietud, del 1958, en què va coincidir amb Lana Turner i, de retruc, amb la seva parella del moment, el gàngster Johnny Stompanato, que el va perseguir pensant-se que ell i Turner tenien un afer amorós. Connery encara no era una estrella, però la seva vida ja semblava a estones una pel·lícula.

Amb llicència per matar

James Bond va convertir Sean Connery en una estrella, però Connery va convertir Bond en un mite. Personatge i actor es van fusionar d'una manera tan perfecta que no ha sabut reproduir cap dels actors que han interpretat el personatge posteriorment. I això que Connery no era l'opció desitjada del productor Albert Broccoli, que havia posat els ulls en Albert Finney. Però, aconsellat per la seva dona, Dana Broccoli, més receptiva als encants de Connery, va acabar cedint i va fitxar l'actor escocès.

El cinisme i el refinament amb què Connery va abordar el personatge tenen molt a veure amb la feina del director d' Agent 007 contra el Dr. No, Terence Young, que va agafar aquell jove sac de músculs obrers i li va ensenyar a parlar, moure's, menjar i beure com un cavaller britànic. Fins i tot Ian Fleming, el creador de Bond, va vèncer el seu escepticisme inicial amb l'actor –no entenia que haguessin triat un escocès– i va acabar seduït pel carisma i el sex appeal de Connery –va arribar a introduir en una de les novel·les posteriors l'origen escocès de l'espia.

Com a James Bond, Connery no només va crear un personatge cinematogràfic popular, sinó un arquetip universal de la ficció i un model de masculinitat que va definir una o dues generacions i que, des d'una mirada contemporània, no es pot analitzar sense assenyalar la seva toxicitat en la manera de relacionar-se amb les dones, mers objectes sexuals o instruments per aconseguir els seus objectius. En qualsevol cas, el personatge va fer de l'actor un símbol sexual per dret propi, admirat per dones i homes arreu del món, capaç d'excitar les platees amb un simple "Bond, James Bond".

L'èxit de la saga, tanmateix, va devorar el Connery actor, que se sentia atrapat en el personatge de l'agent secret. Ell tenia més inquietuds i capacitats com a actor, però el públic només el volia veure amb un esmòquing, disparant la pistola i bevent un vodka amb Martini sec "mesclat, no agitat". Així, després de Només es viu dues vegades (1967), va passar el relleu a George Lazenby, que no se'n va acabar de sortir a 007 al servei secret de Sa Majestat. Això va obligar Connery a reprendre el personatge el 1971 a Diamants per a l'eternitat, després de la qual va assegurar que no tornaria a interpretar el personatge "mai més". Unes paraules que hauria de menjar-se el 1983, quan el director Irvin Kershner i un xec molt generós el van convèncer per renovar un cop més la llicència per matar a la molt apropiadament titulada Mai diguis mai més.

Molt més que Bond

Però Connery va poder demostrar que no era actor d'un sol personatge i, amb tossuderia escocesa, va anar sortint de l'ombra de 007. Primer amb Marnie, que va rodar el 1963 amb Alfred Hitchcock mentre encara feia de Bond; després, als 70, amb títols tan variats com la fantasia distòpica Zardoz –inoblidable, el modelet d'una peça que lluïa al film–, l'entretinguda Assassinat a l'Orient Express i sobretot la magistral L'home que volia ser rei, de John Huston, del 1976. Acompanyat del seu amic Michael Caine, Connery es va reinventar com a exsoldat de l'Imperi Britànic a la recerca de fortuna a qui l'èxit inesperat de la seva aventura omple de deliris de grandesa. La pel·lícula és un cant a l'amistat i l'aventura, potser l'última gran pel·lícula del cinema clàssic nord-americà.

L'any següent arribaria una altra de les seves grans interpretacions, la d'un Robin Hood vell i cansat de creuades a la magnífica Robin i Marian, de Richard Lester, una reinterpretació plena d'humanitat de la llegenda de Robin Hood en què l'arquer es retroba amb una Marian convertida en monja a qui interpreta Audrey Hepburn. Enrere queden el cinisme i la fredor de Bond: l'escena final de la pel·lícula és una de les més tendres i romàntiques de la història del cinema.

L'actor continuaria fent bons treballs com El gran robatori del tren o una nova incursió en la ciència-ficció, Atmosfera zero, però a mitjans dels 80 encadenaria una sèrie de papers que, d'alguna manera, certificarien urbi et orbi la seva condició d'actor més gran que la vida: el policia recte d' Els intocables d'Elliot Ness, el frare franciscà d' El nom de la rosa i l'espadatxí espanyol d' Els immortals. Tot i que continua lluitant i disparant, Connery ja no encarna l'heroi d'acció, sinó la brúixola moral de les pel·lícules, el referent de l'espectador. Torna a ser l'estrella al voltant de la qual es construeix la pel·lícula, fins i tot des d'un paper secundari. Aquesta bona ratxa culminaria el 1989 amb Indiana Jones i l'última creuada, en què Spielberg va tenir la idea de càsting més brillant de la seva carrera al fitxar l'actor per fer de pare del protagonista i va esprémer al màxim la visió còmica que ja s'intuïa en L'home que volia ser rei .

A partir dels 90, els èxits i reconeixements fan de Connery un actor menys inquiet que, bàsicament, es dedica a gestionar el seu brutal carisma cinematogràfic en pel·lícules sòlides com el thriller bèl·lic La caça de l'Octubre Roig o en tebeos d'acció com La roca o La trampa i es deixa caure de tant en tant per pel·lícules menors com Robin Hood: príncep dels lladres, Els venjadors, El primer cavaller o Dragonheart, on prestava la veu a un drac digital. Però ja no posava el cor en la feina, i no va ser una gran sorpresa que el 2003, després del fracàs de La lliga dels cavallers extraordinaris, abandonés discretament el cinema i rebutgés fins i tot una oferta de 30 milions de dòlars i el 15% de la taquilla per fer de Gandalf a El senyor dels anells. Ja no entenia els guions que li enviaven i no volia saber res dels "idiotes" que manaven a Hollywood. Preferia jugar a golf i estar-se amb la família, i les seves poques aparicions públiques eren per donar suport a la causa sobiranista escocesa. Era una qüestió de pell: Scotland forever.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF