Mor Scott Walker, el trobador d'avantguarda
L'ídol del pop simfònic dels 60 va evolucionar fins convertir-se en heroi de la música experimental
BarcelonaDurant la gravació de l’àlbum 'The drift' (2006), Scott Walker va demanar al percussionista Ali Molloy que colpegés amb els punys un costellam de porc per expressar “el corrent soterrat de feixisme” que travessa el tema 'Clara', sobre Claretta Petacci, l’amant de Mussolini. L’escena, vista al documental 'Scott Walker. 30th century man', resumeix d’alguna manera la naturalesa indòmita d’un músic que va evolucionar des del pop orquestral i les llistes d’èxits a l’avantguarda sonora i la cançó experimental, explorant territoris turbulents i enigmàtics. Scott Walker, que ahir va morir als 76 anys, va desafiar els límits del pop i els va redefinir des d’una posició exigent i transformadora.
Nascut a Ohio com a Noel Scott Engel, a mitjans dels 60 va formar el trio The Walker Brothers, un grup de falsos germans que va conquerir el mercat britànic amb èxits com 'The sun ain’t gonna shine (anymore)' gràcies als seus arranjaments sofisticats i la tenebrosa veu de 'crooner' baríton de Scott Walker. La banda es va desintegrar el 1967 i el cantant va iniciar una carrera en solitari marcada inicialment pel descobriment del cançoner de Jacques Brel, a qui va versionar i assimilar. Els seus primers quatre discos, enregistrats a finals dels 60, es van titular simplement 'Scott', 'Scott 2', 'Scott 3' i 'Scott 4' i són una lliçó de pop simfònic amb arranjaments de luxe i lletres allunyades de la banalitat de molts contemporanis seus: 'The seventh seal', que obria 'Scott 4', era un homenatge al film 'El setè segell', d’Ingmar Bergman.
Crisi i retorn triunfal
El fracàs comercial de 'Scott 4' i els problemes amb l’alcohol van abocar Walker durant els anys 70 a la seva etapa musical més intranscendent. Després d’una reunió amb The Walker Brothers, torna a escriure cançons per al disc 'Nite flights', del 1978, on es comença a intuir la seva deriva més experimental. A partir dels anys 80, Walker entregarà només un llançament oficial per dècada –bandes sonores a part–, però sempre transcendental, provocador i aplaudit per la crítica. El primer va ser 'Climate of hunger', del 1984, i després arribarien el pertorbador 'Tilt' (1995) i 'The drift' (2006). Aquest període el consagra com un artista hermètic i de culte –el seu últim concert el va oferir el 1978–, però també com un investigador infatigable de les textures sonores, més pròxim a la concepció plàstica dels pintors i els poetes que a les convencions del pop. I pel que fa a les preocupacions líriques, anaven de l’ascens del feixisme a la massacre de Srebrenica, Elvis Presley o l’11-S.
El 1999 comença una memorable relació entre Walker i el cinema amb la banda sonora de 'Pola X', del director francès Leos Carax i sobretot amb la música creada per a les pel·lícules de Brady Corbet 'La infància d’un líder' i 'Vox lux'. Heterodox fins al final, el seu últim disc oficial, 'Soused', del 2014, inclou una col·laboració amb el un grup de 'drone metal' experimental SunO))). El seu esperit inquiet es va guanyar l’admiració eterna de Brian Eno, Jarvis Cocker –Walker va produir un disc de Pulp–, Damon Albarn i David Bowie, que al documental 30th century man es preguntava “Què sabem en realitat sobre Scott Walker?”. La seva música, com la seva vida, conservarà per sempre el misteri i l’enigma de la bellesa.
