Adeu a la literatura desmitificadora de Rafael Sánchez Ferlosio

L’autor d’‘El Jarama’, de 91 anys, va canviar la ficció pels assajos i els estudis de lingüística

Rafael Sánchez Ferlosio va dividir la seva extensa trajectòria en tres fases. A la primera havia “incorregut en la prosa, és a dir, la bella pàgina”, i en aquest punt citava Industrias y andanzas de Alfanhuí, que va publicar quan encara no tenia 24 anys. “Després em vaig voler divertir amb la parla”, afegia, i aquí caldria situar El Jarama, la novel·la que el va consolidar el 1955 i el va convertir en referent del realisme social i la novel·la espanyola de postguerra, etiquetes que no tenia en gran consideració. “Finalment, després d’anys de gramàtica, vaig trobar la llengua”: era aquesta la que va nodrir més d’una desena d’estudis de lingüística i assajos, entre els quals hi ha Las semanas del jardín i Vendrán más años malos y nos harán más ciegos, i on va “cultivar la hipotaxi”, és a dir, la frase subordinada.

Nascut el 1927 a Roma i mort ahir a Madrid als 91 anys, Sánchez Ferlosio ha sigut un autor poc avesat a les aparicions públiques i a la condició de “literat”. Fins i tot va provar d’aturar la biografia que el periodista J. Benito Fernández volia escriure sobre ell dient-li que ell només podia explicar anècdotes sense importància i que els textos biogràfics tenen sentit quan un mor. “Tinc 85 anys, no haurà d’esperar gaire”, va dir llavors. El incógnito va aparèixer l’any passat a Árdora Ediciones i el va col·locar com un dels autors de postguerra sobre els quals hi havia un consens crític indiscutible pel que feia a la qualitat de la seva obra, al costat de Juan Benet, Juan Goytisolo, Agustín García Calvo, José Manuel Caballero Bonald i Carmen Martín Gaite, de qui va ser parella entre el 1950 i el 1970.

Neorrealisme i novel·la social

Fill de Liliana Ferlosio i Rafael Sánchez Mazas, escriptor, prohom de Falange Española i efímer ministre durant el primer franquisme –i sobre el qual Javier Cercas construeix un dels personatges de Soldados de Salamina–, Sánchez Ferlosio va estudiar filosofia i lletres a Madrid i va debutar amb una novel·la neopicaresca “on la fantasia es combina amb un suport força realista”, explica Santos Sanz, catedràtic de literatura espanyola i crític literari. La humilitat del personatge, Alfanhuí, contrasta amb els joves urbanites d' El Jarama –premi Nadal 1955–, que van d’excursió als afores de Madrid per banyar-se al riu que dona títol a la novel·la. En paral·lel a aquesta trama iniciàtica, Sánchez Ferlosio mostra les converses entre els parroquians habituals d’un berenador. L’autor va reconèixer més endavant que amb aquest llibre havia volgut homenatjar “l’ambient del compromís més o menys esquerranós”, perquè pretenia “ser acceptat i reconegut entre els rojos”.

També el seu germà, el cantautor Chicho Sánchez Ferlosio, es va significar contra el règim franquista en discos com Spanska motståndssånger ( Cançons de la resistència espanyola) i A contratiempo, que incloïa l’emblemàtica Gallo rojo, gallo negro, on cantava: “ Gallo negro, gallo negro, / gallo negro, te lo advierto: / no se rinde un gallo rojo / más que cuando está ya muerto”.

Un pensador complex

“L’estructura psíquica de Ferlosio és molt complexa i particular –reconeix J. Benito Fernández a la biografia sobre l’escriptor–. Hi predominen trets com ara l’aïllament obstinat, les dificultats per establir llaços afectius i una gran precarietat en aquests llaços. L’autor es nega a relacionar-se amb els altres; només l’escriptura el lliga a la realitat i el salva de la psicosi”.

Després de les narracions de Y el corazón caliente (1961) Sánchez Ferlosio va obrir un llarg parèntesi creatiu, del qual va sortir reinventant-se com a assagista amb Las semanas del jardín (1974), Mientras no cambien los dioses, nada ha cambiado (1986) i Vendrán más años malos y nos harán más ciegos (1993) –Premio Nacional d’assaig–, El alma y la vergüenza (2000), Non olet (2003) i Sobre la guerra (2007). La tercera i última novel·la que va publicar va ser El testimonio de Yarfoz (1986). Les opinions de l’autor eren sovint contundents. La incapacitat dels alumnes del país per comprendre i resumir textos el va portar a definir-los com a “ borriquitos con chándal”. Va escriure, també, que les pel·lícules de Walt Disney s’havien convertit en la “més gran corrupció de menors” i en una “enorme catàstrofe estètica, moral i cultural del segle XX”.

Durant els últims anys, a més de reordenar la seva obra assagística en quatre volums publicats a Debate entre el 2015 i el 2018 ( Altos estudios eclesiásticos, Gastos, disgustos y tiempo perdido, Babel contra Babel i Qwertyuiop), Sánchez Ferlosio va publicar els textos més breus –no li agradava la paraula aforisme– a Pecios reunidos (Literatura Random House, 2015). “ La función de servicio a los consumidores, de aumento del bienestar es la quincalla tras la que se escuda el imperio absoluto de la producción”, hi escrivia. Sempre disposat a tirar-se pedres a la pròpia teulada (“ Una forma de razonar tan explícitamente dicotómica como la mía no puede dejar de hacerse sospechosa de inercia mental”), l’escriptor hi oferia també un diagnòstic ben negre sobre el futur de la humanitat: “ He aquí que finalmente nos hallamos en perfectas condiciones de adivinar literalmente, sin temor a equivocarnos, lo que pondrá en la última pintada de la última pared en toda la historia de la especie humana: «¡Qué vergüenza! »”.

La més bella prosa hipotàctica

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF