Música

Mor Rachid Taha, el fill rebel del rock i la música rai

El cantant algerià, de 59 anys, va patir una crisi cardíaca al seu domicili de París

Rachid Taha, una de les figures essencials de la música africana de les últimes dècades, ha mort aquest dimecres als 59 anys al seu domicili de París arran d'una crisi cardíaca. Emblema musical de la diàspora algeriana a França, Taha va ser la veu ferotge i rebel del Magreb barrejant en les seves cançons les arrels africanes del rai i la intensitat del rock i el punk.

Rachid Taha, música rebel contra el racisme

Nascut a Orà el 1958 però instal·lat a França des del 1968, Taha va créixer escoltant el rock'n'roll dels Who i els Rolling Stone, però també la chanson de Charles Aznavour i Leo Ferré. Sempre va conservar la identitat algeriana, rebutjant la nacionalitat francesa com a homenatge al seu oncle, mort a mans de militars francesos durant la Guerra d'Algèria. Els seus inicis estan lligats al grup Carte de Séjour (Permís de residència), amb el qual va popularitzar un so que integrava la cultura musical algeriana i l'anglosaxona, un so festiu i ballable però sempre unit a un discurs reivindicatiu contra la intolerància i el racisme. "Penso, per tant ballo", deia Taha. Un dels seus primers èxits va ser la seva versió del 'Douce France' de Charles Trénet, una cançó que prenia un sentit molt diferent cantada pels fills de la 'banlieu'.

Ja en solitari va continuar obrint la música rai a estils com el techno i el punk i fins i tot va gravar una versió del 'Rock the Casbah' dels Clash. Un dels seus grans èxits va ser 'Ya Rayah', una versió del 1998 d'un clàssic del cantant de 'chaabi' Dahmane El-Harrachi convertida en himne dels immigrants magrebins de França i Europa. En aquell mateix any va omplir el Palau d'Esports de París-Berchy amb un concert compartit amb Khaled i Faudel, un punt i part en el reconeixement de la música rai que seria immortalitzat l'any següent en el disc '1, 2, 3 soleils'.

Sindicalista abans que músic, Taha va ser una figura incòmoda que denunciava sense embuts la xenofòbia de la societat francesa. Un exemple va ser el seu tema del 1993 'Voilà, voilà que ça recommence', una crida a combatre a l'auge de l'extrema dreta que l'ascens del Front Nacional va tornar a posar de relleu en els últims temps. “Sí, les coses han canviat per a pitjor -explicava el 2014 a l'ARA-. Llibertat, igualtat i fraternitat s’han convertit avui dia en un eslògan publicitari”.

El músic no només va impulsar la música rai cap al segle XXI, sinó que també va utilitzar la seva popularitat per ajudar a difondre les músiques africanes menys conegudes. A 'Diwan' i 'Diwan 2', per exemple, va rescatar de l'oblit cançons de l'Egipte i Oran que descobria en discos antics que adquiria a mercats de brocanter i antics cafès d'immigrants algerians. En un dels seus últims discos, 'Zooms', feia un recorregut "cinematogràfic" des del Memphis egipci fins al Memphis dels Estats Units, on reinterpretava l''It's now or never' que cantava Elvis Presley i cantava ' O sole mio' en àrab i anglès amb Jeanne Added. Segons el diari Le Parisien, Taha acabava d'enllestir l'enregistrament d'un nou disc que havia de sortir a la venda a principis del 2019.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF