Obituari

Mor el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, gran renovador del teatre català

L'autor, de 79 anys, havia escrit una trentena d'obres i va impulsar sèries com 'Poblenou'

"Volia ser escriptor com qui vol ser astronauta, sabent que mai no ho seria", explicava Josep Maria Benet i Jornet al recull de textos autobiogràfics Material d'enderroc (Proa, 2010). Benet i Jornet, que des de feia anys es coneixia al món cultural amb el sobrenom de Papitu, s'equivocava: des que va començar a fer camí amb Una vella, coneguda olor (1963) –premi Josep Maria de Sagarra–, el barceloní va bastir una de les obres teatrals i televisives més prolífiques, significatives i influents del panorama català. 

Mort als 79 anys a causa de coronavirus, tot i que patia Alzheimer des del 2015, Benet i Jornet ha estat definit pels seus companys de professió amb metàfores com la de desbrossador del teatre català –com a pioner dels dramaturgs de la represa– i la de pont intergeneracional –per les connexions que ha traçat amb altres dramaturgs–. “Crec que és la baula que connecta la gran època del teatre català (en què Guimerà, Sagarra i Rusiñol són els grans exponents) amb el fenomen de l’eclosió de la nova dramatúrgia de finals dels 80, els 90 i principis del segle XX”, afirmava el seu còmplice Sergi Belbel el 2016. 

Operació Benet i Jornet

La influència de Joaquim Molas

Benet i Jornet va estudiar romàniques a principis de la dècada dels 60, preocupat per trobar la seva manera de fer teatre. "Encara que no hi entrés gaire, el pas per les aules universitàries va ser important –recordava l'autor el 2013, el dia que es feia públic que rebia el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (era la primera vegada en els 45 anys d'història del guardó que es distingia un dramaturg)–. Va ser una llàstima no anar a les classes del senyor Riquer, que eren molt bones, però em feia mandra: corria pels patis, conspirant i escoltant".

Un dels companys a qui va fer cas va ser Joan-Lluís Marfany, que li va recomanar que anés a les classes que Joaquim Molas feia a la seu clandestina de l'Institut d'Estudis Catalans, situada en un piset de la Gran Via. "Va ser allà que, per primera vegada a la vida, em va impressionar una classe –va admetre Benet i Jornet en aquella ocasió–. Molas va ser el meu pare i el de molta altra gent a qui li interessava aprendre literatura catalana. Ell ens en va ensenyar moltes coses, i ho va fer d'una manera diferent del que s'havia vist fins llavors: quan s'acabaven les classes se'ns emportava a sopar i ens donava lliçons de vida". De Molas, Benet i Jornet també n'aprendria la defensa del realisme històric, present en algunes de les seves primeres obres de la primera part de la seva producció.

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per a Josep Maria Benet i Jornet

El pas per l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, fundada per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, va ser decisiu. D'aquella època neixen obres com el seu debut, Una vella, coneguda olor, però també Berenàveu a les fosques (1972), La desaparició de Wendy (1974) i Revolta de bruixes (1976), reflexions sobre el país i la societat occidentals amb tècniques brechtianes i del teatre èpic. Benet i Jornet no ho va tenir fàcil per arribar a ser estrenat. Als anys 60 i principis dels 70, a nivell europeu esclatava el teatre no-textual i la figura del director d’escena. Durant temps, el teatre català de l’època es va relacionar amb l’èxit d’Els Joglars, Comediants i Vol-Ras, entre d'altres. Els autors quedaven en segon pla. La desaparició de Wendy, per exemple, va haver d'esperar més d'una dècada –fins al 1985– per ser estrenada. “Els dramaturgs de la seva generació van anar desapareixent i, dels que queden, només han tingut una presència determinant a l’escena ell i Rodolf Sirera”, comenta el catedràtic de filologia catalana Enric Gallén.

Pendent de l'avantguarda, defensor dels clàssics

Benet i Jornet tenia la virtut d'estar pendent de l’avantguarda teatral i alhora defensar els clàssics catalans. D’una banda li feia pànic quedar-se antic, de l’altra recuperava noms de la tradició com Àngel Guimerà: “Deia que hem de formar part d’una tradició encara que sigui per renegar-ne –recorda Belbel–. Tenia l’esperit de transcendir el seu moment”. Així i tot, a mesura que les seves obres anaven consolidant la seva veu –que "mai es va instaurar en l'estil, mai va deixar de buscar", reconeix Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya– rebutjava cap tracte de veneració demanant a tothom que treballava amb ell que li digués Papitu. 

"Quan escric teatre penso que m'agradaria que arribés a la gent. Voldria que veiessin la vida a través dels meus ulls –assegurava Benet i Jornet amb motiu del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes–. Escric per a mi, però pensant en els altres. I de vegades no em surt bé. Fa uns mesos vaig llençar dues obres a les escombraries perquè no acabaven de rutllar". Als anys 80, mentre preparava Ai, carai!, deia: " De vegades, sento dir que hi ha gent que quan escriu s'ho passa bé, gaudeix i no pateix; jo, en canvi, m'ho passo molt malament, i cada vegada pitjor. No soc cap geni i ho sé perfectament".

Els fruits d'un treballador incansable

Josep Maria Benet i Jornet no era partidari de la inspiració ni el geni, sinó de la feina constant: "Potser ni treballant aconseguirem l'objectiu que somiem, però almenys, sí, haurem construït un producte artesanal honest; i assegurar aquest resultat ja mereixeria respecte en els temps que corren". A la dècada dels 90 van arribar algunes de les seves obres més celebrades: Desig (1991) –el muntatge de Sergi Belbel va tenir molt bona acollida, tant del públic com de la crítica–, E.R. (1994) –que va aconseguir el Premio Nacional de Dramatúrgia– i Testament (1997). Van ser els anys en què la seva aportació es va desdoblar entre el teatre i la televisió, perquè els seus guions van impulsar la sèrie Poblenou, emesa a TV3 entre el 1993 i el 1994, que va consolidar el model de sèries de sobretaula a la televisió autonòmica. El mateix Benet i Jornet va idear quatre grans èxits televisius més, Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d'ombres (1998-2000), El cor de la ciutat (2000-2009) i Ventdelplà (2005-2010). 

Benet i Jornet, elevat a clàssic

Treballant per a la televisió "se sentia com Folch i Torres quan als anys 20 i 30 havia procurat fer el mateix amb les col·leccions de novel·la rosa per a públic femení: era recuperar la normalitat oferint tot tipus de registres des de la creació: va costar molt!”, assegura Enric Gallén. 

També dels anys 90 daten dues adaptacions cinematogràfiques d'obres de Benet i Jornet per part de Ventura Pons. E.R. es va transformar en Actrius (1997), protagonitzada per Núria Espert, Rosa Maria Sardà i Anna Lizaran. Testament va inspirar Amic/Amat (1999), amb Josep Maria Pou, David Selvas, Rosa Maria Sardà i Irene Montalà. "Les dues pel·lícules han fet la volta al món –recorda Ventura Pons–. El Papitu té una capacitat fabuladora extraordinària. La seva obra té un component d'imaginació generacional interessant".

Traduïda a una dotzena de llengües, l'obra de Josep Maria Benet i Jornet va continuar creixent a bon ritme fins al 2015. Tan aviat escrivia una comèdia àcida ( Això a un fill no se li fa, 2002) com explicava l'angoixa per la pèrdua d'una criatura ( L'habitació del nen, 2003) o reflexionava sobre l'amenaça d'extinció de la llengua catalana ( Salamandra, 2005). L'anomenada trilogia de la foscor –integrada per  Soterrani  (2008),  Dues dones que ballen  (2010) i  Com dir-ho (2013)– plantejava situacions sovint tenses entre només dos personatges.

Entre els mèrits de Benet i Jornet hi ha hagut també el d'influir en les noves generacions de dramaturgs catalans. Es podrien esmentar, a més de Sergi Belbel, Jordi Galceran, Josep Maria Miró, Jordi Casanovas, Marta Buchaca i David Plana.

L'última dècada

Després de fer memòria a Material d'enderroc (2010) i de reconstruir la seva infantesa al barri barceloní de Sant Antoni a La catàstrofe de ser un nen (Ara Llibres, 2014), Benet i Jornet va fer públic el 2015 que patia Alzheimer durant la presentació de l'homenatge que el Teatre Nacional de Catalunya li va fer amb motiu del seu 75è aniversari. La seva filla Carlota va publicar el 2018 Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna), on el descrivia com un home "divertit, dinàmic i complex" abans de patir la malaltia, que el va anar deixant progressivament sense memòria.  “A vegades en té visions fugaces, però les perd ràpidament en la nebulosa de les connexions que se li van fonent dins el cervell – recordava l'autora el 2018–. I en les necessitats creixents del seu dia a dia jo també el perdo. M’oblido d’ell i el substitueixo per aquest senyor gran, indefens, a qui cal cuidar. Però no puc permetre que això passi. La memòria ha de triomfar... És el que ell hauria volgut”.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF