Cinema
Misc 21/08/2017

Mor Jerry Lewis, etern rei de la comèdia

El gran actor nord-americà, protagonista de pel·lícules com ‘El professor guillat’ i ‘Embolic als grans magatzems’ mor a Las Vegas als 91 anys

i
Toni Vall
3 min
Jerry lewis, etern rei de la comèdia

BarcelonaNo fa cap gràcia. No és cap acudit. Ni mica de gràcia, vaja. Toca acomiadar un dels comediants més grans de l’últim segle. Jerry Lewis, nascut Joseph Levitch -de família jueva- a Nova Jersey a finals de març del 1926, va emprendre ahir el seu camí final cap a algun lloc on la comèdia i la riallada s’estilaran, sens dubte, i agafaran, amb la seva arribada, tons encara més festius, distingits, decididament intel·ligents.

Durant massa anys injustament considerat poc més que un bufó, un pallasset a qui li agradava estrafer el rostre sense gaire sentit, va assaborir aviat la mel de l’èxit i la fama però va haver de recórrer abans molts locals de barri, molts clubs nocturns on els acudits es pagaven poc i tard. Com que la vis còmica li corria per les venes i era més poderosa que el defalliment, a mitjans dels anys quaranta va anar a petar al Club 500 d’Atlantic City, on va coincidir amb un també primerenc cantant melòdic anomenat Dino Paul Crocetti, però que es feia dir Dean Martin. Com que es van entendre de meravella sobre l’escenari, de seguida van formar tàndem. Primer a les sales de festes i després al cinema. Van ser prop d’una vintena de films des del seu debut amb My friend Irma (1949) i fins a Boig per l’Anita (1956), una de les més populars. Sense oblidar-nos de Quin parell de golfistes (1953), El genet boig (1953), Artistes i models (1955) i Un fresc amb l’aigua al coll (1953).

L'actor, a 'El professor guillat'

En quasi totes repetien els mateixos rols: Martin fent de seductor col·leccionista de conquestes i Lewis esprement el vessant de col·lega pocatraça però simpàtic. Era de domini públic que tants anys de relació professional, amb suspicàcies i gelosies que anaven i venien, van acabar minant la seva relació i, per tant, també la seva química a la pantalla. Quan van emprendre camins separats, Lewis va ser molt hàbil prenent com a company de camí a partir de llavors el director Frank Tashlin, que havia dirigit alguns dels films del duet i que ara el dirigiria en solitari al llarg d’una etapa daurada que va començar amb Jo soc el pare i la mare i Tu, la Kimi i jo, totes dues del 1958.

L'esplendor en solitari

Són els anys d’esplendor de Lewis com a estrella còmica indiscutible de la Paramount en films tan memorables i esbojarrats, inspirats per l’slapstick del cinema mut, com El ventafocs (1960), Embolic als grans magatzems (1963) i Cas clínic a la clínica (1964). L’etapa és crucial per a ell, ja que en paral·lel, envalentit per l’èxit i la bona sintonia amb el magnat Hal B. Wallis, es llança a l’aventura de la direcció. Al seu debut amb El grum (1960) el segueixen Un espia a Hollywood (1961), El terror de les noies (1961) i, sobretot, El professor guillat (1963), adaptació lliure d’El Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Stevenson, en què interpreta els dos personatges protagonistes i que li proporcionarà fama i popularitat eternes.

Lewis, amb Robert de Niro a 'El rei de la comèdia'

Els anys 70 són temps d’ostracisme, d'una banda obligat per la pèrdua de suport del públic i de l'altra per la voluntat d’explorar més a fons la literatura i el teatre. Encara faltava per arribar potser el paper de la seva vida -juntament amb El professor guillat - que li regala Martin Scorsese a El rei de la comèdia (1982), obra mestra on interpreta, amb tints autobiogràfics, una estrella còmica mig retirada a qui assetja un fan desesperat (Robert de Niro) que li demana una oportunitat.

Cineasta magistral

A més d’un còmic original i inimitable, Jerry Lewis va ser un grandíssim director de cinema, sempre preocupat per injectar dimensió humana als seus personatges, sovint perdedors o individus marginals, ocupants de fronteres físiques i emocionals i ocupats a trobar el seu lloc al món i poder sobresortir com els seus companys de viatge, quasi sempre més afortunats que ell. Mai va guanyar l’Oscar, i el van recompensar amb un d’honorífic el 2008 que, a més dels mèrits cinematogràfics, premiava també la seva feina humanitària a favor de la investigació mèdica. Encara llavors, sobre l’escenari del teatre Kodak de Los Angeles, va quedar clar que li agradava fer ganyotes i que el bon humor i la intel·ligència l’acompanyarien per sempre. Fins al seu últim acudit.

Quatre pel·lícules clau en la seva filmografia

BOIG PER L’ANITA (FRANK TASHLIN, 1956)

L’últim film del tàndem Jerry Lewis - Dean Martin és una esbojarrada comèdia de cinema dins del cinema, amb troballes de metallenguatge fílmic avant la lettre i amb una Anita Ekberg prèvia a La dolce vita interpretant-se a ella mateixa.

EL PROFESSOR GUILLAT (JERRY LEWIS, 1963)

Segurament l’obra mestra del Lewis director, un prodigi de comicitat i geometria del gag, que explora els límits difusos de la tragicomèdia i aprofundeix sense quedar-se curt en la insatisfacció perpètua de l’ésser humà. Un film etern, irrepetible.

EMBOLIC ALS GRANS MAGATZEMS (FRANK TASHLIN, 1963)

Potser la millor de les pel·lícules a les ordres del seu amic i aliat Frank Tashlin, una absoluta bogeria amb Lewis ensopegant, patinant i gronxant-se per tot el que un es pugui trobar en unes galeries comercials.

EL REI DE LA COMÈDIA (MARTIN SCORSESE, 1982)

Una de les obres de Scorsese menys conegudes pel gran públic però també una de les millors. Una capbussada, enverinada i profunda, en l’ofici de comediant i monologuista, una visió gens complaent sobre l’ambició, la competitivitat i la fama.

stats