Publicitat
Publicitat

Obituari

Carles Flavià, el còmic geniüt del somriure irreverent

Mor als 70 anys un dels un dels agitadors més populars de la Barcelona nocturna: actor, comediant, xòuman i animal televisiu

"Llevar-me tard és important", deia Carles Flavià, un home que va fer de l'humor i la nit la seva divisa vital. Va ser sorneguer de mena, company d'aventures de Pepe Rubianes i de Jaume Sisa, presència imprescindible en aquella sala Zeleste del carrer Argenteria que va posar seny popular a l'underground barceloní en aquells temps quan la contracultura ballava mentre tocaven l' Orquestra Plateria i el Gato Pérez. Tot això era aquest home que ha mort aquest diumenge a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona als 70 anys a causa d'un càncer.

"Treballar és, bàsicament, una desgràcia, pròpia de persones amb pocs diners. El neoliberalisme aquest fastigós ens ha fet creure que treballar és una sort i una distracció", deia Flavià, que un bon dia va canviar la vocació religiosa per la religió de l’espectacle. "A mi m'agrada el teatre al carrer, no el teatre de carrer. Si no rius amb la vida, és impossible resistir la rutina del dia a dia. Moriria d'avorriment", li  explicava fa uns anys a Sisa, company de mil batalles amb qui el 2013 va compartir l'espectacle  'Tan bé que anàvem' sota la direcció de Pau Miró.

No ha sigut rutinària la vida d'aquest home hedonista i provocador que ha fet tots els papers de l'auca de l'espectacle: mànager, empresari, monologuista, autor, actor i sàtir sense remei. Encara no fa un any va denunciar a cop de sarcasme una vegada més el classisme barceloní que "recomanava anar vestit de manera elegant" a la gala 'Catalunya aixeca el teló' que va celebrar-se al Gran Teatre del Liceu. Flavià, geniüt, divertit i irònic fins al moll de l'os. I perico. "L'Espanyol és com Catalunya, un club que lluita per sobreviure. A l'Espanyol no l'estimen a Catalunya i, com a admirador de l'Evangeli, m'agraden més els pobres que els rics", deia Flavià.

De la missa a Zeleste

Nascut a Barcelona el 10 de setembre del 1945, Carles Flavià va estudiar teologia i va ser capellà, però la nit el va convèncer que la seva vida podia ser una altra, tot i que durant uns anys, fins al 1982, va compaginar la missa i l'espectacle mundà. Els seus primers contactes intensos amb la faràndula van ser als anys 70. Primer com a espectador actiu de tot el que passava a Zeleste i en altres espais d'aquella Barcelona desapareguda com la Cúpula Venus, després com a mestre de cerimònies i finalment com a mànager de l'Orquestra Plateria. Són els anys en què coneix la colla de la companyia Dagoll Dagom i en què esdevé amic de l'ànima de Pepe Rubianes, a qui va dedicar el llibre 'Rubianes, payaso (conversaciones a platea vacía)”, publicat al 1996.

Els amics han sigut el gran capital de Flavià, gent com Sisa, Joan Lluís Bozzo, Manel Fuentes, Anna Rosa Cisquella, Marcos Ordóñez, el pare Manel i tants altres que l’han acompanyat en els bons moments i en els no tan bons.

Als anys 90, convertit en empresari de la nit, va dirigir la discoteca Nitsa de la plaça Joan Llongueras, abans que esdevingués efímer temple de la música electrònica. Però els negocis no sempre surten com un voldria i Flavià va quedar-se sense feina. Va ser aleshores quan, passats els 50, va decidir que pagava la pena pujar als escenaris per explicar tot el que havia après envoltat d'artistes i vivint el dia a dia en una Barcelona postolímpica que ja no era com la ciutat que ell havia conegut.

El 1997 va estrenar 'Epístoles de Carles Flavià', a la Bodega Bohemia, espectacle de petit format del qual era autor i intèrpret. Amb aquesta nova etapa com a comediant de proximitat va anar fent camí i en els anys següents va posar en circulació nous espectacles com 'Prensamiento', 'El estado del malestar' i 'L'Evangeli segons Carles Flavià' mentre creixia la seva popularitat.

Sense perdre el sentit de l'humor, també va compartir escenari amb Norma Duval al musical 'Imagine', i va aconseguir un gran èxit de públic amb la versió barcelonina, estrenada el 2001 al Teatre Victòria, de '5 hombres.com', un espectacle basat en 'El club de la comedia': cinc monòlegs a càrrec de José Corbacho, Manel Fuentes, Santi Rodríguez, Santi Millán i Flavià.

Xavier Sardà el va fitxar com a col·laborador del programa 'Crónicas marcianas', i Flavià va trobar en la televisió un nou vehicle de transmissió per a la seva manera de viure i de veure la vida. Va participar en 'El club de la comedia' de Canal+, i finalment va ser BTV, quan la dirigia Manuel Huerga, qui va confiar-li un programa que va batejar com 'Qualsevol nit pots sortir sol', i que cada nit servia per acomiadar l'emissió; era el particular sermó descregut i rondinaire de Flavià, que en tenia prou amb cinc minuts per subvertir les convencions. A BTV també va presentar el programa d'entrevistes 'Jo què sé!'.

La ficció televisiva i cinematogràfica va comptar amb Flavià de manera puntual. Va aparèixer en episodis de les sèries 'Laura', 'La memòria dels cargols', 'Majoria absoluta' i 'Pop ràpid', i recentment a 'El Ministerio del Tiempo'. I en el cinema, en pel·lícules com 'Lola vende cá' (Llorenç Soler, 2002), 'Lisistrata' (Francesc Bellmunt, 2002), 'Haz conmigo lo que quieras' (Ramón de España, 2003), 'Excuses!' (Joel Joan, 2003) –en què interpretava el paper d'un capellà– i 'Soy un pelele' (Hernán Migoya, 2008).

Atipa't de cultura