Cultura 29/03/2019

Mor Agnès Varda, la cineasta que lluitava contra l’egoisme

Nascuda a París el 1928 i precursora de la Nouvelle Vague, va explorar les fronteres entre ficció i documental

Jordi Nopca
4 min
Varda va rebre  la Palma d’Honor del Festival de Canes a tota la seva trajectòria l’any 2015.

BarcelonaAgnès Varda es considerava un “dinosaure” -ho deia amb aquella actitud senzilla i tendra que havia enamorat tants cinèfils d’arreu-, però la seva mort va sacsejar ahir el món del cinema: les seves últimes pel·lícules continuaven mostrant la mirada d’una artista amb una curiositat insaciable, tret que acostuma a perdre’s amb els anys. La directora, que n’hauria fet 91 a finals de maig, va tenir temps de presentar el seu testament cinematogràfic, Varda par Agnès, a l’última edició de la Berlinale. Varda deixa una trentena de llargmetratges que, arrencant amb La pointe courte i passant per Cleo de 5 a 7, Sense llei ni sostre i Els espigoladors i l’espigoladora, han dibuixat una de les trajectòries més imprevisibles de les últimes sis dècades.

“No vaig anar a cap escola de cinema. No vaig ser assistent de cap director ni vaig rebre cap formació prèvia abans de començar a fer pel·lícules. Diria que això em va donar una gran llibertat”. Aquestes paraules del 2009 -poc després d’estrenar Les platges d’Agnès (2008)- il·lustren la temeritat amb què la jove Agnès Varda va fer el pas de la fotografia al cinema. “Després d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de París, va treballar de fotògrafa al Teatre Nacional Popular de Seta”, explica Imma Merino, crítica de cinema i estudiosa de Varda (a més de dedicar-hi la tesi doctoral, està a punt de publicar-ne un assaig a la col·lecció Nosferatu de la Filmoteca Basca). “Quan va filmar La pointe courte pràcticament no havia vist cinema -continua-. El film alterna imatges documentals de la vida dels pescadors de Seta amb la història d’una parella en crisi, interpretada per Silvia Monfort i un jove Philippe Noiret. És un debut estrany, sorprenent i teatral”. La pel·lícula es va estrenar el 1955.

Un referent ocult

“Va obrir totes les portes de la Nouvelle Vague; s’hi va avançar, de fet”, afegeix Merino. Quan ella ja havia debutat, els companys de generació que acabarien definint el grup -com François Truffaut, Jean-Luc Godard, Éric Rohmer i Jacques Rivette- encara es dedicaven a la crítica cinematogràfica des de la revista Cahiers du Cinéma. “El nom de Varda va quedar ofegat enmig dels d’altres directors -explica Merino-. Des del principi va voler filmar pel·lícules amb un pressupost baix per poder ser més lliure. També des del principi va apostar per la fragmentarietat i per desdibuixar les fronteres entre ficció i documental”.

Per a Varda, que es va consolidar ràpidament amb Cleo de 5 a 7 (1962) -on registra dues hores de la vida d’una cantant, pendent d’unes proves mèdiques per saber si té càncer-, el cinema “ha de ser un testimoni del que és real”, però la realitat que mostra “és també fantasiosa, té un punt d’artifici”. Va passar amb Lions love (1969), una raresa filmada als Estats Units en què els protagonistes passen el dia disfressant-se i interpretant papers. “Va ser una gran inventora de formes, una cineasta que transmet una gran proximitat i que sembla que pugui filmar situacions impressionants gairebé per atzar”, comenta el director i guionista Isaki Lacuesta, que considera Agnès Varda “una de les figures més importants de la història del cinema”. En destaca, a més de Cleo de 5 a 7, algunes creacions menys conegudes pel gran públic com Salut les cubains (1963) i el díptic Documenteur (1981) i Mur murs (1981). “S’estimava el que filmava, i això es pot comprovar sobretot a l’última etapa de la seva filmografia”, diu Lacuesta.

Estimar els marges de la societat

Els espigoladors i l’espigoladora (2000) va ser un punt d’inflexió en la seva trajectòria: “Mostra les vides d’un grup de persones que sobreviuen a partir del que la societat de l’opulència rebutja”, comenta Imma Merino. En una de les escenes més emotives de la pel·lícula, la mateixa Varda observava les patates que, bé per les dimensions bé per la deformitat, els pagesos llençaven. La imaginació de la cineasta veia que algunes d’aquestes patates tenien forma de cor. “Un amic m’ha dit que a París, al número 86 de la Rue Daguerre, que és on vivia l’Agnès des de feia set dècades, durant tot el dia els seus seguidors hi han anat deixant patates amb forma de cor -diu Merino-. Ha sigut molt estimada. Accessible i d’una gran humanitat. Donava veu a les persones anònimes perquè li interessaven de debò”.

Els personatges al marge de la societat van col·locar-se sovint al centre del seu cinema. Passava a L’una canta, l’altra no (1977), Ulysse (1982), Sense sostre ni llei (1988) i Cares i llocs (2017). “També la fragilitat de la memòria és important”, recorda Merino abans de citar Jacquot de Nantes (1991), sobre els últims dies del seu marit, el també cineasta Jacques Demy. “Els records de la felicitat encara són feliços”, deia. I també: “L’eina per fer-se un autoretrat és el mirall. És al mirall on et veus reflectit. Si el gires, a través seu veuràs el món”.

Cinc pel·lícules indispensables d’una trajectòria prolífica

‘Cleo de 5 a 7’

Estrenada el 1962, explica el vagareig per París d’una jove cantant que espera els resultats d’una prova mèdica decisiva.

‘Sense sostre ni llei’

El cadàver d’una jove vagabunda apareix en un fossar. Varda intenta entendre com ha pogut arribar a aquest final.

‘Jacquot de Nantes’

Mirada íntima i emocionant als últims mesos de vida de Jacques Demy (1931-1990), parella de Varda durant més de tres dècades.

‘Els espigoladors...’

Mosaic documental corprenedor sobre diverses persones que viuen de la recollida i el reciclatge d’allò que la societat considera prescindible.

‘Cares i llocs’

Penúltima pel·lícula de Varda, del 2017: viatge per la França rural amb l’artista JR, buscant històries i filmant-les amb una gran espontaneïtat.

stats