Mestre apuntador del LiceuTots l’hem estimada, la diva i la persona. La dels do aguts esclatants de la Turandot i la dels pianissimos en els Donizetti més oblidats. Soprano carismàtica com cap altra, el món operístic -i també l’altre que no ho és gens- coneix prou bé el seu nom i cognom, gràcia reservada als més grans. De la cantant Montserrat Caballé en coneixem tots els mèrits. De la persona, no tant.
Els qui l’hem tractada professionalment, i per tant també en sabem els seus mèrits artístics, l’admirem també en l’aspecte humà: el seu desig de superació, una dedicació absoluta que ella mateixa es va imposar, i la fidelitat al públic al qual tot li devia i al qual tot li va donar. Quan creia en alguna jove promesa es desvivia per ajudar-lo. Tot i el risc que l’operació podia comportar, l’imposava en els seus contractes. Quan la jove promesa confirmava les seves virtuts, la feina estava feta. Podem citar els casos gloriosos del baríton Joan Pons i del tenor Josep Carreras, beneficiats dels seus consells tècnics i més tard enaltits entre els col·legues més grans.
La diva ha tingut sempre un charme molt característic, sempre pròxim a la rialla. El sentit de l’humor també li era molt propi i la seva biografia és plena de fets jocosos. D’altra banda hi havia l’exigència artística -parlem dels anys d’apogeu de la glòria- i el desig de desenterrar repertoris arxivats.
L’estil era un altre i ara ja ningú no gosaria prendre’s les llibertats que ella es va permetre, totes sempre en la mira de l’esclat màxim de la veu, la bellesa absoluta del so i la transmissió dels efectes vocals al públic: bellesa de so i tècnica admirable. L’arma més personal era el seu fiato prodigiós, la capacitat de mantenir una nota en pianissimo fins a extrems mai sentits quan no era en fortissimo com el si natural al final del Don Carlo.
Profeta a la seva terra, la fidelitat i afecte envers el Liceu de Barcelona van ser constants. Amors i odis són sempre recíprocs i jo vaig tenir la sort del seu afecte al qual sempre he correspost amb la dedicació més intensa. Era una obligació amb caràcter de premi.
Un moment gloriós
Ahir més d’un em demanava un moment gloriós que hagués viscut amb la diva. Vaig respondre que tots ho han sigut, de gloriosos, perquè la proximitat de l’art quan és tan noble no pot deixar ningú indiferent. Ara m’ho repenso i dic que la preghiera de l’acte tercer de la Maria Stuarda, de Donizetti. És aquell sol en pianissimo mantingut durant vuit compassos i després l’ascensió al la bemoll, la natural i s’arriba al si bemoll en forte. Jo he tingut la fortuna de viure aquesta experiència amb la diva de cara i a una distància de no més de dos metres. Em considero un privilegiat.
