Liceu.- El Liceu va complir amb un dels requisits més inqüestionables i menys habituals amb el qual haurien de fer palesa la seva condició la majoria de grans teatres de la geografia operística. Impulsar, produir i estrenar noves òperes hauria de tenir una freqüència menys sincopada, entre d’altres per fer que la música contemporània no quedi relegada a un prestatge marginal de la història del dramma in musica. Aquest concepte va ser encunyat definitivament l’any 1607, quan al Divino Claudio, Monteverdi, li varen encarregar la composició d’una òpera.
Casablancas va ser l’idoni afortunat de l’opció liceísta per donar llum a la nova criatura. Un cop vista i escoltada, val a dir que l’alternativa triada també va ser molt afortunada. Benet Casablancas ja tenia experiència en les composicions d’aquestes característiques, l’aliatge entre paraula i música, tot i que L’enigma di Lea és la seva primera òpera. I ho és. Bàsicament per l’estructura musical, clàssica, que beu de les fonts dels orígens, entre moltes altres. Pel que fa al tipus de música, no és fàcil, sobretot per les acostumades audiències a l’harmonia. Tot i així, es tracta d’una composició molt sòlida i molt benetcasablancas, al servei de la paraula com deia també Monteverdi, “Per signore dell’armonia pone l’oratorio ”, amb unes orquestracions que tan sols es poden qualificar d’excel·lents. Unides als obstacles vocals, l’obra assoleix cotes de qualitat i dificultat de primer nivell. Això significa que necessitava que els protagonistes tinguessin unes prestacions molt elevades. Allison Cook, José Antonio López i Xabier Sabata, els tres intèrprets dels principals personatges, es varen convertir en una garantia perquè la nau de Casablancas arribés a bon port. Apassionada la primera, encara que una mica minvada de potència. Segur i rotund el baríton, mentre que el contratenor Xavier Sabata es trobava com un peix dins l’aigua exercint el peculiar personatge que li havia correspost.
Rafel Argullol va posar lletra a la música i diu que no va fer un llibret. Així, qualifica de “conte místic per a una òpera” la seva aportació, que és un terme si més no ostentós, com aparatosa i pretensiosa és la resta de la feina que signa l’escriptor i filòsof. Els personatges tenen prestància, personalitat i ganxo, però a la narració li manca fluïdesa, teatralitat i relat com a tal. Sense teatralitat no hi ha ritme per a la història d’amor entre una dona, Lea, violada per un ésser superior, un déu, Déu, en singular, per ser més exactes, condemnada a guardar el secret de la seva desgràcia, i un home que va tenir la gosadia de fer l’amor amb la mort i, cec, que pena el seu pecat eternament. Entre una i l’altre, el Dr. Schicksal, un mefistofèlic psiquiatre, entre pallasso i foll, una mica passat de revolucions grotesques.
Entre la música i la posada en escena se salven bona part de les carències teatrals. Carme Portacelli posa tota la dramatúrgia que pot a la peça perquè rutlli com cal i els personatges traspassin mínimament la quarta paret amb la dosi d’emoció imprescindible, de manera que els engolats textos no es converteixin en un mur infranquejable. L’escenografia de Paco Azorín, una autèntica meravella, moderna, eficaç, estèticament impecable, sense oblidar l’acompanyament de les videocreacions de Miquel Àngel Raió. Si a tot això hi afegim el rendiment de l’orquestra, comandada amb primmirada efectivitat per Josep Pons i un cor que tampoc no ho té fàcil, podem dir que l’espectacle cobreix expectatives. Queda tan sols veure el recorregut més enllà de les quatre representacions al Liceu, que tampoc no serà senzill.
PS: Parlant de noves criatures operístiques, dilluns es presentarà a Can Oleo el llibret de l’òpera que sobre l’Arxiduc ha escrit Carme Riera, amb música d’Antoni Parera Fons.
