Crítica de cinema

'Monos', una reflexió sobre la violència aigualida per l'excessiva voluntat d'impacte estètic

El colombià Alejandro Landes s'endinsa en el cor de l'aïllament d'un grup guerriller

Direcció: Alejandro Landes. Guió: Alejandro Landes i Alexis dos Santos. 102 minuts. Colòmbia, Argentina, Països Baixos, Alemanya, Suècia, Uruguai, Estats Units, Suïssa i Dinamarca (2019). Amb Sofia Buenaventura, Julián Giraldo i Karen Quintero.


El tercer llargmetratge del colombià Alejandro Landes podria haver estat una bona relectura a través d' El senyor de les mosques del gen autodestructiu que nia en qualsevol grup guerriller aïllat a la selva. La pel·lícula se centra en una colla de menors entrenats amb disciplina militar i destacats a dalt d'una serralada perduda on custodien una ostatge nord-americana. Landes ha buidat les accions dels protagonistes de contingut ideològic concret (però costa no pensar en les FARC), se suposa que per atorgar al film un abast més universal: no pretén oferir una reflexió política concreta sinó un discurs general sobre la naturalesa humana. Per altra banda, emmarca la progressiva i previsible desintegració del comando en una estètica ampul·losa que recorre un i altre cop a l'impacte de l'imponent paisatge colombià i s'acompanya de la música distorsionada de la gran Mica Levi. La tendència cap a l'abstracció tindria més força si no acabés denotant certa superficialitat, sobretot a l'hora de posicionar-se sobre els orígens de la violència. Sota el seu exhibicionisme estètic, Monos mostra cert tarannà de film exploit d'adolescents: es recrea en els cossos, les passions, les tensions i les debilitats d'uns joves que tanmateix no sembla que importin gaire al director, per molt que ens apel·li directament a través de la mirada d'una d'ells des del pla final.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF