Cultura 27/05/2011

Moltes cues i poca cervesa: benvinguts a l'apocalipsi

Jordi Nopca
3 min

De camí cap al Fòrum, el tema més comentat -el trending topic oral del vespre- era el record de la cua enorme de dimecres per entrar al Poble Espanyol: molta gent s'havia quedat sense la possibilitat de veure Echo & The Bunnymen interpretant Crocodiles i Heaven Up Here , i advertien tots els que encara no portaven la polsera lila de la possibilitat de trobar cues quilomètriques per poder entrar al recinte. A mitja tarda l'ambient era tímidament festiu. Els afortunats que dimecres havien pogut entrar al Poble Espanyol lluïen bronzejats urgents i panxes plenes de cervesa. Ahir eren pocs els que compraven cervesa als venedors ambulants. L'oferta de " beer, sexy beer, funky beer, my friend" era menys temptadora que el temor d'haver de patir aglomeracions: per aconseguir passar cap a dins, per recarregar la targeta -única manera d'aconseguir beguda a l'interior del Fòrum- i fins i tot per anar al lavabo.

El clima que es respirava al voltant dels escenaris era molt més positiu. El públic més abnegat se situava tan a prop com podia del grup que havia anat a veure o amb el qual havia acabat topant de casualitat. La gran majoria parlaven amb els amics amb qui havien vingut o saludaven coneguts que feia temps que no veien: en festivals transversals i cada cop més massius com el Primavera Sound la vida social és tan important com la devoció sònica. N'hi ha que havien fet sacrificis quasi religiosos per poder aconseguir que algú els regalés una entrada per veure Sufjan Stevens; d'altres, en canvi, fumaven sense pressa i observaven els modelets més extravagants, ni de bon tros tan desmesurats com els que cada any es veuen al Sónar, festival de música avançada (i alguna cosa més). A mitja tarda la majoria de barres no funcionaven, però aquest no era el problema principal: no es podien recarregar les targetes que havien de proporcionar el nèctar daurat, que en un festival és tan o més necessari que l'oxigen. I a l'auditori, si no s'havia portat imprès el comprovant de confirmació d'assistència al concert de Sufjan Stevens no hi havia manera de passar els controls de seguretat. " Chaos A.D. , tanks on the streets" , cantaven els Sepultura a mitjan dècada dels 90: Stevens, que presentava The Age of Adz (2010), va apel·lar directament a l'apocalipsi sense saber el que estava passant a fora. Acompanyat d'una onzena de músics d'altíssim nivell, de pirotècnia audiovisual de primera i d'un grapat de disfresses quasi sobrenaturals, Stevens va repassar el seu últim disc en un estat de forma senzillament pletòric. "Els efectes de so han estat la base de la majoria de temes. Abans intentava explicar històries: ara m'he centrat en el que em suggerien el ritme i els beats ", va dir el cantant i multiinstrumentista nord-americà, que va aconseguir entusiasmar el públic des del primer tema. I això que va ser exigent i es va estalviar qualsevol concessió: temes enrevessats i que en poques ocasions baixaven dels cinc minuts, canvis estructurals constants, imatges còsmiques i referències extravagants… Tota mena d'enunciats profètics -que anunciaven, recordem-ho, l'apocalipsi- i que els assistents es trobarien només abandonar la sala de concerts.

El drama era menys dur per als que havien passat dues hores absorbint genialitats. La resta lluitaven contra les múltiples cares del desordre organitzatiu i es consolaven, sense cervesa ni entrepans i amb la bufeta carregada, amb l'únic consol de poder escoltar molt bones cançons.

stats