Manacor.- Una llarga llista de noms i llinatges de contrastada importància coronen aquest cim teatral on, dalt de tot, presideix Josep Maria Pou. De fet, és un producte en què tot està pensat perquè l’actor llueixi les seves màximes esplendors en un monòleg de gairebé 90 minuts, un autèntic tour de force esgotador, titànic, semblant al de la dèria del personatge protagonista, el llegendari capità Ahab, que va inscriure i escriure Herman Melville en lletres de motlle per a la història de la literatura universal. Després va arribar al cinema, de la mà de John Huston i amb el rostre de Gregory Peck. Orson Welles i Vittorio Gassman varen interpretar Ahab sobre els escenaris. Ara arriba aquesta versió de Juan Cavestany, la qual avalen textos teatrals tan memorables com Urtain, de quan militava a Animalario, o Los Macbez, que vàrem poder veure al Principal. Més noms i llinatges. Andrés Lima, que va tenir una liason amb el teatre de referència, acreditat, entre d’altres, per la direcció de la darrera versió en castellà del Marat Sade de Weiss, sempre sota l’ombra de la que va dirigir i interpretar Adolfo Marsillach i on ja hi intervenia un jove Josep Maria Pou. Fins i tot podem trobar en aquest muntatge balenístic presència mallorquina, com ara Miquel Àngel Raió, que signa la videocreació que dona dimensió de grandiositat a l’espectacle, amb Agustí Torres com un dels càmeres que l’han duta a terme. Impecable, com la banda sonora, original de Jaume Manresa, sempre adequada a la història i mai exempta de qualitat per ella mateixa.
Podríem continuar amb el santoral teatral amb hagiografia inclosa, per donar la dimensió que li pertoca a un muntatge d’aquestes característiques, per exemple amb la llarga llista de crítics de contrastada vàlua, que han cantat les excel·lències de tot plegat, començant pel monumental esforç del protagonista absolut, continuant per l’escenografia i fins i tot pels dos actors que flanquejaven Pou, Jacob Torres, com a Starbuck o Ishmael, mai no quedava clar quan era un o l’altre, mentre Oscar Kapoya, quan exercia de Pip, caminava com un mico i quan feia de Queequeg, caminava dret, com a únic canvi de registre, i ambdós, quan exercien d’harponers, bramaven la màxima balenística, “ por allí resopla ”, que és com volia titular l’article, però quedava millor parlar de màgia. Vull suposar que la representació de Manacor no va ser de les millors, perquè tot el que he escrit fins ara tindria poca importància, per exemple si Pou hagués transmès amb eficàcia els diferents estats d’ànim del personatge, que no són pocs, i no tan sols augmentant els decibels com a únic recurs per fer-ho avinent i pal·liar així l’escassa dramatúrgia que atresora el muntatge. Noranta minuts amb la mateixa tessitura es fan una mica llargs i tot perd capacitat de seducció. Això té el directe, que cada funció és diferent de l’anterior i de la següent. La màgia del teatre, en diuen. Encara que també pot ser que el problema fos meu, una altra possibilitat, i no és màgia. D’altra banda, no cal dir que el darrer espectacle de la temporada o fira de Manacor, que tan sols es pot qualificar de notable, va acabar amb el públic dret aplaudint Pou.
