Mitjanit entre bromes i complexos
"Les dotze en punt. Al llarg dels viaranys del carrer sostinguts en una síntesi lunar, xiuxiuejant encanteris lunars, es dissolen els terres de la memòria". Així comença Rhapsody on a windy night , un dels primers poemes de T.S. Eliot. I així podria resumir-se Midnight in Paris de Woody Allen, si no fos un festival de capgrossos, brillant però epidèrmic, on ens explica que la vida és insatisfactòria mentre ens mata a pessigolles.
Hemingway, els Scott Fitzgerald, Gertrude Stein, Buñuel, Picasso, Dalí: Woody Allen els fa ballar als feliços anys vint i s'assegura l'ovació del públic amb el COU aprovat, que s'emociona quan reconeix les referències. El director també empeny T.S. Eliot a la pista però l'amaga ràpidament. I és estrany si pensem que el poema predilecte del protagonista -un guionista que visita els seus ídols amb un carruatge que travessa el temps- és la Cançó d'amor de J. Alfred Prufrock , que trobareu a l'editorial Labreu. Però T.S. Eliot no deu ser fàcil de caricaturitzar: per convertir el gruix conceptual de les seves peces en poesia viva, havia de tenir un fons d'ànima inacabable. I vaig pensar que, precisament perquè és insondable, Woody Allen només li fa obrir la porta del carruatge. Perquè costa captar-lo, vaig dir-me, opta per dramatitzar perfils més clars.
Però tornant del cinema vaig recuperar els contes del mateix Allen. Recordava vagament que, en un d'ells, algú fa un viatge surrealista entre intel·lectuals. No sabia que era el mateix autor qui es baralla amb Hemingway i intenta escriure una novel·la que destrossa Gertrude Stein. Que era Allen qui coneix Dalí i es troba en una festa amb els Fitzgerald. Al conte també hi apareix T.S. Eliot: intentant lligar, Woody Allen dedica a la noia un llibre que no era seu, sinó del poeta. Potser és que l'home que obre la porta del carruatge "a les dotze en punt", "quan es dissolen els terres de la memòria", és una influència clau. I potser és que, a banda de passejar els seus ídols, Allen també hi passeja complexos: com el protagonista del film, el celebrat guionista que volia fer novel·les, Allen es trasllada al passat. Però també com a Midnight in Paris , converteix el viatge del conte amb una deliciosa brometa. I jo, al final, no sé si es riu d'ell mateix, del públic, dels noms consagrats o de tots plegats.
