PalmaAmb 'Iphigenia en Vallecas' s'ha obert la temporada al teatre Principal. Bona entrada. El públic es va posar dret per acomiadar l'actuació de María Hervás, que arribava amb el Premi Max al millor espectacle revelació i a la millor actriu protagonista, entre d'altres, per l'adaptació que ella mateixa havia fet de l'obra de Gary Owen, 'Iphigenia in Splott', un suburbi marginal del sud de Cardiff, que també arribava guardonada, ni més ni menys que amb el UK Theatre Award for Best New Play. Bona elecció per part d'Hervás, que també exerceix de productora. Una bona manera de mostrar el seu talent, que és el que es necessita, i en grans quantitats, per posar-se a la pell d'aquesta contemporània filla d'Agamèmnon i Clitemnestra, de qui ja havia cantat les excel·lències el tal Eurípides, amb una petita/gran diferència, una era filla de reis i l'altra, filla de la desgràcia i del destí, que sempre està escrit a les parets del lloc on vares néixer i créixer, sense cap possibilitat que una Artemisa et salvi del teu atzar geogràfic.
'Iphigenia en Vallecas' és una metamorfosi, una història crua i cruel, contada amb gràcia i dirigida per Antonio C. Guijosa amb molta subtilesa, la que requereix aquest camí de miratges i missatges, perquè arribin amb força. Per això es necessita una actriu com María Hervás, que es posa dins la pell d'una dona de barriada destinada a la infelicitat per contar-nos una part significativa de la seva vida, de manera que sembli real, autèntica. Un 'tour de force' interpretatiu, un ventall de registres inabastable, amb la dificultat que representa mantenir l'equilibri entre l'humor i el dolor, entre la tragèdia i la comèdia. Llàstima dels darrers cinc minuts, aquesta explicació innecessària, aquest subratllat redundant, que fins i tot et fa plantejar si alguna de les situacions que proposa s'aguanta argumentalment.
