Barcelona“Ara ja tinc ganes de deixar enrere el concepte mort i entrar en el concepte vida. I aquest documental pot haver ajudat a fer aquest pas”. El músic mallorquí Miquel Serra es refereix a Els ulls s’aturen de créixer, el documental dirigit per Javier García Lerín que s’ha estrenat al Festival In-Edit de Barcelona, que ja es pot veure a la plataforma Filmin i que el 10 de novembre es presentarà a la Fundació Miró de Palma.
La mort és la del seu germà, el pintor i músic Joan Serra (1973-2002), l’absència del qual ha determinat la música del Miquel. I molt, perquè el documental mostra fins a quin punt la mort prematura de l’un fa que l’altre assumeixi com a propi el que potser era del germà, com si la visió d’ Els ulls s’aturen de créixer hagués servit perquè el Miquel fos conscient que les seves cançons en realitat eren una mateixa idea musical que va passar d’una persona a l’altra. “Ha sigut tota una sorpresa, i fa una estona que reflexiono sobre això. Jo veia les meves cançons més com una cosa meva, i després d’aquest documental m’estic plantejant certes coses”, explica Miquel Serra abans d’admetre que “és probable que ara estigui una temporada molt llarga sense fer música”. “I potser trobo que és el moment de fer altres coses que són més inherents meves. No sé quin escenari s’obre ara”, afegeix. Fins i tot diu que està disposat a plantejar-se si la música era una vocació seva o no.
Acostumats a documentals pensats com a relats tancats, Els ulls s’aturen de créixer sorprèn perquè transcendeix la història que explica. El director aplega imatges i testimonis de la relació entre els dos germans, però, en comptes de fer de simple notari de la influència del Joan en la música del Miquel, planteja una dialèctica existencial i estètica molt interessant que fuig de les convencions i que va més enllà del mateix documental perquè afecta el present i el futur d’un dels seus protagonistes. “El nucli de la pel·lícula sabíem que girava al voltant de la relació entre el meu germà i jo a través de la música”, reconeix el Miquel, que tanmateix no va ser conscient de l’abast del documental fins que el va veure a l’In-Edit, en una sala de cinema i acompanyat dels espectadors: “És impactant. T’adones que tot el has estat intentant dir gairebé de manera inconscient queda plasmat allà”.
Un dels mèrits del documental és la delicadesa amb què Javier García Lerín remena un material amb molta “càrrega emotiva”, tant els records d’alegria com la incertesa arran de la malaltia mental del Joan. Dels primers en formen part les imatges a Cala Morlanda, “un lloc molt associat a una infància feliç, d’aquestes mig salvatges que comparteixes molt”. La incertesa i la inquietud la transmeten les pintures del Joan, la manera com treu els dimonis a través de l’expressió artística, i sobretot la dificultat en la gestió dels bons moments. “El Joan perseguia estar bé, sentir-se alegre i optimista”, explica el Miquel sense amagar “la fascinació” que sentia pel germà. “Suposo que és natural que els germans petits admirin els germans grans, però és que si el teu germà gran resulta ser una persona superinquieta i amb un gran talent creatiu, que ja de petit reflexiona i té un esperit d’investigació no només artístic sinó personal, aleshores es converteix un poc en el teu referent”, diu el Miquel. Això també és Ells ulls s’aturen de créixer, la història d’un amor més enllà de l’absència.
