ENTREVISTA

Miquel Pueyo: “Se’m fa difícil pensar que ningú més notés alguna cosa estranya a l’Aula”

Entrevista al paer en cap, Miquel Pueyo, que explica com creu que ha de respondre Lleida i l'Ajuntament al cas d'abusos sexuals destapats per l'ARA

El paer en cap, Miquel Pueyo (Lleida, 1957), explica la resposta que ha de donar Lleida i l’ajuntament de la ciutat al cas d’abusos sexuals destapat per l’ARA aquest cap de setmana, en què es relatava com Antonio Gómez havia abusat de desenes d’alumnes durant gairebé 20 anys a l’Aula de Teatre.

Les noies han sigut molt valentes.

Hi ha dos factors per entendre aquest tema. Per una banda, la valentia d’aquestes dones, ja que no és fàcil fer el que van fer, i alhora em va impactar que un mitjà del país dediqui temps i recursos a fer periodisme d’investigació, una cosa que pensava que no tornaria a veure mai més, i que en l’àmbit de la premsa local és inimaginable. Aquesta combinació propicia l’aparició d’una notícia d’aquesta potència. Quan veus 20 anys d’abusos a l’Aula de Teatre, com a alcalde de Lleida, t’impacta i et preguntes: “¿En quina ciutat ha passat? Com ha sigut possible?” A més, a les xarxes, van començar a aparèixer més persones, fins i tot alguna que havia hagut de marxar d’un sopar perquè s’havia trobat intimidada i abusada.

48 hores després, quines sensacions té dels fets denunciats?

Em sembla inacceptable i moralment repugnant utilitzar la condició especial de docent per envair la intimitat de les noies i establir un règim d’explotació sexual de nenes. El que trobo més greu i repugnant de les situacions que aparentment s’han donat a Lleida és aquesta corrupció, utilitzar el petit o gran poder que pots tenir com a docent, com a professor més o menys magnètic, per obtenir el que tu vols, que pot ser privilegis o sexe. Una de les noies explica que no suporta que els fills li toquin l’avantbraç, que era la manera com l’agressor ho feia. Això m’ha impactat. Penses: “Quant dolor hi ha? Fins on arriba?”

Vint anys d'abusos sexuals a l'Aula de Teatre de Lleida

La direcció de l’Aula nega que conegués els fets.

Soc molt curós a l’hora d’especular què podia saber cadascú, estem parlant de moltes persones que s’anaven succeint, docents, direccions... No acusaré ningú, però sí que t’he de dir que, com a pare de dues filles, el que m’horroritza és el vostre titular: «20 anys d’abusos protagonitzats per una mateixa persona». És inimaginable que hi hagi 20 anys d’impunitat en un mateix espai; no en un domicili, sinó en viatges, en sopars, classes en caps de setmana a l’Aula... Se’m fa difícil pensar que ningú més notés alguna cosa estranya.

¿Remunicipalitzaran l’Aula?

Estem recopilant informació. L’Aula ha estat gestionada per una associació de molt poques persones, és una concessió molt peculiar, infreqüent, una concessió directa a 50 anys. Ens estem replantejant o la remunicipalització, tot i que ens hem trobat un endeutament brutal i no sé si tindrem musculatura per fer-ho, o si seguim amb el model actual o fem un nou concurs.

“Arribarem fins on calgui”, van dir.

La regidora d’educació, Sandra Castro, ja havia tirat endavant un protocol per evitar l’assetjament, i té pendent una auditoria d’espais amb les escoles municipals de Lleida per prevenir aquestes coses. Demà [avui] posem en marxa una bústia de denúncia anònima que gestionarà la sindicatura de greuges de la Paeria. A més, tenim un ple el 29 de maig que ens agafa amb els deures fets i al juny portarem una proposta de constitució de comissió especial per tractar aquest assumpte. Si aconseguim noves víctimes que tinguin coratge per denunciar, l’Ajuntament donarà suport per anar a la Fiscalia. Farem mans i mànigues per reparar el dany que s’ha fet.

La direcció de l'Aula de Teatre de Lleida assegura que no va assabentar-se dels abusos fins al 2019

L’Aula és municipal. ¿Hi podria haver responsabilitats per omissió del consistori?

Això no ha fet més que començar. Si hi hagués mancança o dèficit per part de la Paeria o alguna persona amb responsabilitats a la Paeria, actuaríem en conseqüència.

Què els diria als pares de les alumnes que van a l’Aula?

Davant un escàndol com aquest no podem dir “no n’hi ha per tant” i minimitzar-ho. Als pares els hem de dir que farem tot el possible perquè la justícia investigui tots els delictes que es puguin haver comès. Però, a la vegada, també hem de mirar endavant, revisar l’estat actual de l’Aula, replantejant si cal el model. I amb això no estic posant en dubte l’honestedat de la direcció actual, no tinc elements de judici per fer-ho, però tenim l’obligació de garantir als ciutadans de Lleida que hi continuï havent una Aula de Teatre de qualitat i amb totes les garanties.

¿I a les noies que dubten denunciar?

Per a una noia pot ser difícil. El que hem de fer com a administració és intentar crear garanties perquè no passi més i, si passa, que es pugui denunciar fàcilment. Però jo m’he d’adreçar sobretot als adults: no podem tancar els ulls, tot i que pugui ser el més fàcil. No hi ha mai un abús petit en termes de poder o sexe. Estem parlant del futur, de la felicitat i estabilitat d’aquella nena.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF