MÚSICA

Miquel Gil és el més modern dels cantadors

El músic de Catarroja presenta el disc ‘Geometries’ al Centre Artesà Tradicionàrius

Miquel Gil (Catarroja, 1956) té la veu i l’instint. Grata la terra amb un cantar profund i emocionant, i, de fet, podria viure eternament amortitzant el llegat de les músiques de tradició oral que ha aixecat des que militava a Al Tall. En canvi, Miquel Gil, el més modern dels cantadors, s’agita i es deixa agitar com correspon a un artista que viu la tradició des del present i amb la mirada clavada en el futur. Així és com surten treballs com Geometries (Temps Record, 2019), un tros de disc que presenta avui al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona, a les 22 h, dins de la programació dels festivals BarnaSants i Tradicionàrius.

Podia haver fet un disc de cants de batre, de fandangos, d’albades o de jotes, però ha preferit fer-ne un amb tot això i molt més, perquè la tradició ha de ser viva, i amb els porus oberts a les aventures musicals que ha viscut des que va publicar el disc anterior, Per marcianes (2011): treballs per a televisió i teatre, l’espectacle De l’udolar i altres músiques amb Llorenç Barber i Montserrat Palacios, els recitals Nus amb Pep Gimeno, Botifarra, i la participació en l’opereta El mal vino, amb música de Jesús Salvador Chapi i direcció de Paco Zarzoso.

“Vas component, i si estàs en mode dodecafònic, i no és broma, perquè l’òpera era dodecafònica, doncs et surten coses per aquí. I si estàs en el camp tradicional te surten coses del territori que estàs transitant. M’agrada jugar amb diferents elements”, explica Gil amb una actitud curiosa i inquieta que el tòpic atribueix només als joves.

“Ja tenia ganes de fer un disc, perquè començava a enyorar l’escenari, el món del directe i tot el que suposa”, diu, i el resultat és “un disc polièdric unificat per la veu”. Així descriu deu cançons “contaminades” que neixen de poemes d’Enric Casasses, Vicent Andrés Estellés, Anna Montero, Imma Máñez i Begonya Pozo. “Amb alguns autors soc repetidor, però n’hi ha d’altres que em van arribant”, diu Gil. Entre les noves hi ha Máñez, de Catarroja com ell i autora de Terra, un dels monuments del disc. “Havia llegit el poema i l’endemà, l’1 d’Octubre, vaig posar la tele per veure què estava passant i vaig entrar en col·lapse. Mentre veia gent literalment hostiada, no parava de venir-me el poema al cap, allò de «terra i ho serem tot», i «les mans entrellaçades parint carícies noves», i «lluny del desencant i l’amargura». Vaig pensar que m’estava equivocant d’època, de país, de tot. Em vaig quedar enganxat a la tele i després de dinar em vaig posar a currar: vaig agafar el poema i va sortir la cançó. Curiosament, és un poema de desamor, però a mi em va acompanyar tot aquell matí de l’1d’Octubre”, recorda.

De desitjos i anarquistes

En el disc, produït per Borja Penalba i Miquel Gironès (exmembre d’Obrint Pas) i amb col·laboracions de Mireia Vives, Pep Gimeno, Botifarra, Marta Margalls, Rafa Arnal i Esteve Tortosa, Miquel Gil posa intenció i aquella expressivitat tan característica per cantar sobre els desitjos quotidians proletaris de Casasses a Llei horària i sobre els desitjos primordials d’Estellés en una Hotel París que Penalba trasmuda de txa-txa-txa a una rumba llibertina amb violí i teclat per la qual mataria Paolo Conte. També recorda els temps de Joan Peiró, el ministre anarquista a #Copla42 : “I tremola l’oligarca/i no és perquè tinga fred”, canta murri. I sempre ajusta la veu a les transformacions que li proposen, com ara unes albades de Castelló que de sobte esdevenen jamaicanes: “M’agrada deixar espai i que els temes els fem créixer entre tots”.

Miquel Gil s’envolta de músics més joves perquè hi confia plenament, i perquè la realitat musical li dona la raó . "Quan jo començava amb Al Tall, als anys 70, tot era parlar de degradació i decadència i es deia que la dolçaina estava a punt de desaparèixer, però tot allò ho hem capgirat", assegura, repartint els mèrits entre músics de diferents generacions que s’estan relacionant amb les músiques tradicionals amb naturalitat i mirades actuals.

“Per sort, tenim un planter impressionant de gent jove, com Mireia Vives i Maria Arnal, o el més mediàtic de la Rosalía, alumna de l’Esmuc i que està bellugant el flamenc amb textures contemporànies. No és cap novetat que hagi florit aquesta xicona a Catalunya, perquè allà sempre s'hi ha fet flamenc. Mira Duquende, Miguel Poveda, Mayte Martín...”, afegeix Gil. I no s’atura aquí: “També hi ha gent com El Diluvi, que està agafant les músiques de la nostra tradició oral i les contamina amb textures contemporànies. Crec que per aquí anem bé”.

Optimista de mena, també és conscient d’un detall prou important: "Encara ens queda per aparèixer aquella figura hipermediàtica que obrirà pas a tots els altres, aquell artista que tinga 20 anyets acabats de complir i que farà que el món digital on tot està a un clic de distància es giri cap aquí i s’adoni que tenim una matèria primera molt bona i que tenim artistes formats que estan fent coses molt interessants. I aleshores surarà tot el que hi ha".

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF