Era la presentació oficial deX Marcianes, el nou àlbum del cantautor valencià Miquel Gil, que va reunir fidels seguidors de les seves tres dècades de trajectòria però també adeptes que veuen en Gil la representació més mestissa i oberta de la cultura musical valenciana. "Per buleries, per fandangos… Per què no fer un disc per marcianes?", deia Gil, que va introduir així el seu quart treball discogràfic, fruit de tres anys de creació.
"Ara cante per marcianes perquè m'ho demana el cos", diu la lletra del tema central del disc, que Gil vesteix de fandango i d'aireslunfardos, acompanyat d'una banda impecable en la qual enlluernen els versàtils Tobal Rentero i Eduard Navarro, dos autèntics homes orquestra que toquen totes les cordes i vents possibles. Xirimies i dolçaines, llaüts, gumbús, bandúrries, guitarró i fins i tot gaites i tres cubà van convertir l'actuació del valencià en una veritable classe magistral de ritmes i sons d'arrels sense fronteres.
Les noves cançons van anar caient, perfectament dosificades i alternades amb clàssics del repertori de Gil -la major part procedents d'Orgànic(2001)- com Van tres,PrimaveraoCançó dels traginers. De les noves van sonarRosa de paper, adaptació d'un poema de Vicent Andrés Estellés, laseguiriyaa l'estil del valenciàMirant la lluna, i la divertidíssima i picant rumbaLa Cileta, que Gil va arrodonir amb un gest de complicitat amb elgarrotínlleidatà. I aCom més, en la qual Gil va tornar a confessar la seva "Cassassesdependència", va fer ballar les paraules del poeta barceloní a ritmegnawa, i van tornar a deixar patent així que segueix sent un imparable, implicat i curiós viatger de la nostra Mediterrània.
Tot i que la nit va estar plena d'anècdotes i bromes i va ser força rítmica, el públic es va mostrar massa fred davant el menú que el valencià havia preparat escrupolosament. Es van trobar a faltar aplaudiments apassionats i reaccions espontànies davant algunes de les intervencions en solitari dels virtuosos músics. Una llàstima.
