Brunet, la intuïció i el refinament

Els quadres fins ara no exhibits del pintor de Manacor componen l’exposició a la capella de la Misericòrdia

Fa onze anys que Miquel Brunet moria a Manacor, la ciutat on va néixer el 1919. Darrere quedaven dues grans exposicions que, en vida del pintor, propiciaren un recorregut antològic per la seva obra, a la Llonja (1990) i al Casal Solleric (2002). No es pot dir, doncs, que l’obra de Brunet no tingués les oportunitats i el reconeixement que mereixia, mentre aquell home pagès pràcticament no es movia del petit i humil estudi (i caseta) amb vistes a l’hipòdrom de Manacor i on podia gaudir d’allò que més li agradava: la pintura i els cavalls.

Però els anys passen i s’imposa l’oblit, d’aquí que avui celebrem l’ocasió de tornar a contemplar una trentena de quadres de Miquel Brunet a l’exposició que, comissariada per Gabriel Carrió i organitzada pel Consell de Mallorca, es pot visitar fins al 29 de setembre a la capella de la Misericòrdia de Palma i que recupera algunes de les obres mai no exhibides i que fan part de la col·lecció de la família del pintor.

Superar els condicionants

Convé conèixer la història de Miquel Brunet per valorar de manera justa la seva obra. Fill d’una família pobra i en l’època més aspra de la història recent, amb una discapacitat física provocada per haver caigut d’un arbre quan era nin, sense possibilitats de sortir gaire del seu redol i també, tot s’ha de dir, amb un natural que el lligava a les coses i els paisatges més propers -“a mi no m’agrada sortir; m’enyor!”, deia-, Brunet va superar tots aquests condicionants per la pintura gràcies a una intuïció i una sensibilitat molt remarcables.

Els quadres que s’exhibeixen ara a l’exposició Brunet, inèdit, agrupats temàticament en paisatges, abstraccions, natures mortes i figura, són l’expressió d’un refinament que li venia de natural en agafar els pinzells o els llapis. Gairebé sense formació acadèmica (al marge d’un brevíssim pas de tres mesos per l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, a Madrid, l’any 1960), Miquel Brunet va deixar damunt teles, papers i cartrons tot un món de delicadeses, més imaginat o fruit de la creació que no reflex de la realitat que l’envoltava, com bé sap tothom que el va conèixer.

Ni els paisatges rurals de Manacor, ni els carrers de la ciutat, ni els objectes del seu redol, ni la casa, el taller o les persones que veia al seu voltant no tenien en cap cas l’exquisidesa amb la qual ell ho reflectia. La seva pintura és, doncs, fruit d’una transposició, segurament més intuïtiva que no raonada, que sorgia del seu interior i que el duia a crear un univers refinat, com si es tractàs d’un Morandi immers en l’atmosfera de Bolonya. Res més lluny de la realitat.

Miquel Brunet era molt llest, d’una vivor natural -és molt recomanable veure, encara que sigui parcialment, el vídeo d’entrevistes a l’artista que s’inclou a l’exposició de la Misericòrdia-, i potser per aquesta intel·ligència innata i també per la sensibilitat artística que sens dubte tenia va saber triar molt bé els seus referents entre els mestres de la contemporaneïtat pictòrica: el mateix Morandi o Kandinsky o Klee o els camps eixuts de José Ortega o les composicions de Cézanne o, fins i tot, anant més enrere en la història, les natures mortes de Chardin. Pura intuïció, perquè com a molt Brunet havia vist aquestes pintures en qualque pàgina d’una enciclopèdia.

La renovació

Per la vida que duia, Brunet hauria pogut seguir el camí del paisatgisme local més carrincló, que és el que imperava a Mallorca als anys 60. Una altra vegada, per pura intuïció, l’artista de Manacor a qui Josep Melià definí com a “doblement desclassat” va contribuir, sense tenir-ne gaire intenció, a renovar el gènere paisatgístic a l’illa, com també a la introducció d’una abstracció que, tot i tardana, es resistia sobre manera a entrar en el panorama artístic mallorquí, tan aïllat a l’època.

Així, les pintures de Miquel Brunet, des dels exercicis d’abstracció pionera més pel país on es feia que pel temps, fins als paisatges grisosos i esquarterats d’una terra que ell coneixia pobra i prima, passant per les exquisides natures mortes on els fruits, les gerres i les flors esdevenen expressions envellutades, subtils en grau superlatiu, o fins i tot les figures que imaginen un somni eròtic (també més somni que no realitat), mereixen avui una mirada atenta i sobretot disposada a la contemplació de cada minúscul gest del pinzell, de cada matís dels colors. Això, si l’espectador pot abstreure’s i deixar d’escoltar, malgrat que sigui per una estona, el renou de l’actualitat.

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF