Desfilada de milicians que van enderrocar el cop d'estat de Barcelona del 18 de juliol de 1936

MEMÒRIA HISTÒRICA

Milicianes al front: ni prostitutes amorals ni dèbils i incapaces

Gonzalo Berger enderroca alguns mites sobre les columnes de voluntaris durant la Guerra Civil

Desfilada de milicians que van enderrocar el cop d'estat de Barcelona del 18 de juliol de 1936 / EFE

Mañana saldrán de viaje para Barcelona cerca de 20 mujeres que ha traído y que no nos hacen ninguna falta ”. Amb aquesta contundència s’expressava José del Barrio, ex secretari general del sindicat UGT a Catalunya i home fort del PSUC al front d’Aragó, en un informe escrit el 23 de desembre del 1936. Amb la militarització de les milícies i la creació de l’exèrcit català, a principis del 1937, pràcticament totes les milicianes van ser expulsades. Van passar d’heroïnes a repudiades. La imatge d’una dona amb fusell era massa transgressora fins i tot per als revolucionaris, perquè qüestionava els models establerts sobre masculinitat i feminitat. “Sovint s’ha dit que al front hi van anar poques dones i que van voler marxar de seguida: no és cert”, assegura l’historiador Gonzalo Berger, autor de Les milícies antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat (Eumo Editorial). “N’hi van anar moltes -a Catalunya van ser més de 1.200, un 3% de les milícies-, hi van participar activament i van tornar perquè les van obligar a fer-ho”, afegeix Berger.

Els dirigents masculins de les milícies antifeixistes van fer fora les dones amb diferents arguments. Primer van assegurar que exercien la prostitució i eren una font de transmissió de malalties venèries. No és cert. “En realitat aquest rebuig responia a altres motivacions, perquè hi havia moltes més prostitutes a la rereguarda que al front. I, tot i que hi va haver algunes prostitutes entres les milicianes, no es pot associar amb aquesta activitat tot un col·lectiu de dones combatents, de la mateixa manera que no s’acusa tots els homes de delinqüents encara que alguns fossin expresidaris”, assegura Ana Martínez Rus, autora de Milicianas. Mujeres republicanas combatientes (Catarata).

Després l’excusa va ser que eren dèbils i incapaces. Però el cert és que les milicianes van ocupar els mateixos llocs i van fer les mateixes tasques que els seus companys, des de formar part de les unitats de xoc fins a l’artilleria, passant per l’aviació. Algunes fins i tot van tenir càrrecs de responsabilitat. A Milicianas. Mujeres republicanas combatientes, Martínezrepassa les vides d’algunes d’aquestes dones, com ara Mika Etchebéhère, Ana Carrillo, Casilda Hernáez, Aurora Arnáiz i Enriqueta Otero. Etchebéhère, miliciana del POUM, explica a les seves memòries, Mi guerra de España, que una vegada dues dones li van comentar que a les seves columnes no els havien volgut donar cap fusell: “Només servíem per rentar els plats i la roba. He sentit a dir que a la vostra columna les milicianes tenien els mateixos drets que els homes, que no rentaven ni la roba ni els plats”. L’escriptora argentina Elsa Osorio va reconstruir la vida d’Etchebéhère a La capitana (Ediciones Siruela).

Les dones es van unir a les columnes de voluntaris perquè eren conscients que si guanyava l’exèrcit de Franco perdrien tot el que havien aconseguit. “Identificaven el feixisme amb l’enemic, havien guanyat quotes de llibertat importants i no volien tornar al rol de mare i esposa -assegura Berger-. Hi ha la imatge que principalment les milicianes van ser anarquistes, però hi havia dones d’ERC, del PSUC, d’Estat Català, del POUM...”

El batalló femení de Catalunya

El juliol del 1936, després que Manuel Goded Llopis, general de l’exèrcit i líder de la sublevació militar a Barcelona, fos derrotat, tot era possible a la capital catalana. Les dones del PSUC van constituir les milícies femenines el 30 de juliol. Tenien la seu a l’antic local del Círculo Ecuestre i de la Lliga Catalana, al passeig de Gràcia número 34. Allà va ser on es va formar el primer batalló femení de Catalunya. Hi havia des de fuselleres fins a personal d’aviació, passant per portalliteres, instructores de tir i tramviaires.

Les dones eren instruïdes o a la caserna del Camp de la Bota o a la Lenin, al carrer Tarragona, assignades a una columna i enviades al front. El dia 16 d’agost les primeres milicianes del batalló, la majoria militants del PSUC i la UGT, van sortir en direcció al front de Mallorca. Berger destaca en el llibre el nom de la primera dona de qui es té constància que va morir al front mallorquí: Amàlia Lobato Rosique. El 8 de setembre altres dones van sortir cap al front d’Aragó i es van integrar a la Centúria Rosa Luxemburg.

Berger, que per escriure Les milícies antifeixistes de Catalunya ha consultat prop de 200.000 documents dels fons de subsidis, fa un estudi exhaustiu de com es van organitzar i finançar les milícies antifeixistes, la seva composició ideològica, el paper dels militars, el nombre de columnes o el sistema de pagament de subsidis, els fronts de combat i els voluntaris estrangers. Per a Berger, ni els milicians representen l’encarnació dels valors i de l’idealisme pur ni van ser una turba violenta, desorganitzada i poc efectiva. La indisciplina es va castigar amb severitat. Berger afirma que els que van aplicar els càstigs més durs van ser els anarquistes, fins i tot moltes vegades es va aplicar la pena de mort. Jaume Boguñà, delegat de la secció d’estadística de la Columna Durruti, per exemple, va ser executat per haver-se apropiat de subsidis dels milicians.

“El control el tenia la Generalitat, que és qui les finançava”, explica l’autor. “El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va ser l’eina utilitzada, de comú acord entre les organitzacions polítiques i sindicals i el Govern, per articular la resposta als militars sollevats”. Va ser una solució improvisada, hi havia diversitat ideològica i falta de mitjans, però es van obtenir èxits militars importants. “Es va aconseguir mobilitzar i equipar una força de combatents operativa, que es va articular en un total de 151 columnes i un nombre de combatents que va anar creixent”, afirma Berger. A l’agost eren 20.000 milicians a Catalunya, al setembre van arribar als 35.000 i al novembre als 45.000. I almenys durant els primers mesos les dones van combatre en igualtat de condicions. Després, però, fins i tot les més irreductibles van ser foragitades i enviades a la rereguarda.

Les milicianes de Mallorca ja tenen nom i cognom

El 5 de setembre del 1936 a la matinada, cinc milicianes van ser executades pels feixistes a Manacor. Fins ara només es tenia un diari –suposadament escrit per una d’elles, però que després va ser manipulat pels feixistes italians i franquistes– i una foto del grup feta poc després de ser detingudes. Se sabia que dues de les milicianes eren les germanes Daria i Mercè Buxadé, i que una tercera es deia Maria Garcia i tenia 53 anys. Amb aquests elements, Gonzalo Berger, Tània Balló i Jaume Miró –ja va portar la història d’aquestes cinc milicianes al teatre amb l’espectacle Diari d’una miliciana– van iniciar una recerca de dos anys que ha culminat amb el documental Milicianes. “Hem esbrinat el nom de les cinc dones i les seves històries i hem pogut contactar amb els familiars, i sabem també on van ser enterrades”, diu Berger. El documental s’estrenarà a Palma el 27 de setembre i s’emetrà a IB3 l’1 d’octubre. També es podrà veure a TV3, però encara no hi ha data d’emissió.

A la recerca de totes les milicianes de l'estat espanyol

Moltes històries de les milicianes que van combatre van ser enterrades. Gonzalo Berger i Tània Balló volen recuperar les vides d’aquestes combatents i canviar la visió que es té sobre la seva participació en la guerra. “De moment tenim 4.000 dones d’arreu d’Espanya amb biografia, però és una fase inicial”, diu Berger. L’objectiu és explicar les seves vides en un gran contenidor web amb documentació com ara cartes i fotografies. “Hem contactat amb les seves famílies i moltes desconeixien que aquestes dones havien combatut –explica Berger–. Algunes van marxar a l’exili i van continuar lluitant, però d’altres van tornar i no en van tornar a parlar, no els va quedar més alternativa que acceptar el rol de dona que els va atorgar el franquisme”. Berger col·labora amb l’Arxiu Nacional de Catalunya en una base de dades que permetrà cercar online –actualment només es pot consultar enviant-hi un correu electrònic– els noms de les persones que van formar part de les milícies.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF