Cultura 09/11/2018

Miguel Noguera: “Riuen de mi com d’un geperut a qui han calat foc”

L'humorista ha escrit multitud de llibres, ha treballat com a actor, col·labora en televisió i fa riure el públic en directe amb els seus Ultrashows

I. M.
4 min
Miguel Noguera: “Riuen de mi com d’un geperut a qui han calat foc”

EivissaMiguel Noguera, canari de naixement i mallorquí d’adopció, és un artista inclassificable a qui no li agrada que li pengin l’etiqueta de ‘còmic’. Noguera toca moltes branques sense encaixar del tot en cap. Noguera ha escrit multitud de llibres, ha treballat com a actor de la mà de directors com Carlo Padial i Carlos Vermut, col·labora en televisió en programes com La Resistencia amb David Broncano, i fa riure el públic en directe amb els seus Ultrashows. Avui actua a les 19.30 h a l’Auditori de Cas Serres a Eivissa dins del V Festival Mal del Cap.

Aquesta és la vostra segona actuació a Eivissa. Com us va rebre el públic eivissenc fa quatre anys i què esperau de l’ Ultrashow d’avui?

Record que l’actuació de 2014 va estar bé, o almenys això em va semblar llavors. De l’actuació d’avui, n’esper més o menys el mateix que de les altres: que vagi molt bé. Què hauria d’esperar, si no? El fracàs? El ridícul?

Els Ultrashows es renoven del tot cada pocs mesos. Com ha evolucionat l’espectacle en aquests anys?

Ara no record si en aquell xou de 2014 ja havia incorporat la lectura del text de comiat… En qualsevol cas, la forma del xou ha evolucionat molt poc, o gens. Tampoc no pot dir-se que evolucionàs gaire abans del 2014. Però la cançó d’obertura i el text de tancament, els canvis més recents, s’hi varen introduir en aquesta època. Darrerament, sí que sembla que hi ha certa deriva cap a una xerrameca externa als continguts, una espècie de metadiscurs lliure al voltant del mateix xou, el transcurs del temps en el xou -què són, si no, aquests mateixos incisos?-, el sentit del xou, etc. que els darrers temps s’han estès i infiltrat entre els continguts… Un càncer, en definitva, un càncer que acabarà per destruir l’espectacle.

Què és allò que ens fa riure en els Ultrashows?

La misèria. La gent riu de la misèria… Riuen de mi com d’un pobre geperut a qui haguessin calat foc. Sort que guany doblers.

Com us trobau en el format televisiu?

Doncs molt malament. Capítulo Cero, atesa la caracterització alienígena i el caràcter de remake de capítol, va quedar curiós, però va ser complicat gravar-lo perquè tractava contínuament de recitar les meves frases; se m’oblidava el text i va caldre repetir-lo moltes vegades. Fins i tot varen posar un home que aguantava un cartell amb el text perquè no em perdés. Sort que el personatge havia de ser hieràtic i totalment inexpressiu. Així podia concentrar-me en el recitat! Si no ets actor, memoritzar i recitar els textos, complir amb les acotacions, repetir el mateix una vegada i una altra, és un estrès… I les dues col·laboracions en La Resistencia... bé, una cosa rara, no sé si n’hi haurà més… Tot depèn que se m’ocorri alguna cosa. És una via purament artística, molt minoritària, experimentació en els marges.

També sou molt prolífic en els llibres. En el darrer, Klon de Kant (Blackie Books, 2018), també hi observam una evolució: cada vegada hi ha més dibuixos i menys text. A què és degut aquest canvi?

En aquest llibre sí que hi ha certs canvis. S’ha inaugurat la Geggamoja, que són unes pàgines bigarrades, fetes completament a mà, molt fresques, molt fanzín… Es consolidaran. I bé, potser els continguts s’han classificat més estrictament. Alguns van a parar a la Geggamoja i a altres se’ls reserva més espai. D’aquests darrers, en els quals preval la imatge, procur que el text es limiti a descriure el que succeeix en el dibuix; i en els que preval el text, tendesc a prescindir de la imatge. També ha passat que, encara que m’agradi com llueix el text mecanografiat, em costa redactar-lo, vaig lentíssim, el meu cervell es comporta com un ordinador obsolet i, clar, procrastín l’escriptura de cada vegada més. Per això hi ha tan pocs textos sense imatge. No em sent gens còmode escrivint, és com jugar una partida d’escacs sense saber gaire cosa d’escacs i, a més a més, sense que t’agradi jugar-hi! Però bé, una vegada parit el paràgraf, el veus bé… En el proper llibre intentaré que hi hagi més textos.

En un moment en què l’humor està en el punt de mira, heu arribat a censurar-vos per les reaccions que pugueu provocar?

Tenc un munt d’acudits graciosíssims de violacions aturats en la duana del meu superjò. T’ho imagines? No, no… el meu material està molt embullat, i és un discurs delirant, no una sàtira social. Aquest encriptament en l’absurd i el no actual potser el protegeixi una mica del debat públic; però bé, si arriba el dia en què un contingut meu, o directament la meva figura, sigui pres com a objecte de debat, doncs jo què sé… Caldrà veure-ho, no? Ara com ara aplic la mateixa autocensura que sempre, és a dir, evit que la suposada provocació o controvèrsia que determinat contingut pugui causar eclipsi el formalisme buit, com de pintura abstracta… Pintura d’hotel NH, què pretenc comunicar amb això?

Ara, amb l’èxit de Miguel Maldonado es parla també de l’humor murcià. Hi ha trets humorístics propis de les diferents regions? Existeix l’humor balear?

Per descomptat: Agustín Martínez el Casta. Tot el que som, li ho dec a ell.

stats