Michel Camilo i Tomatito, huracà melòdic

Sant Feliu De GuíxolsMICHEL CAMILO & TOMATITO

FESTIVAL DE PORTA FERRADA 15 DE JULIOL

Quan al pianista Michel Camilo li pregunten sobre la seva vigorosa forma de tocar, sol apel·lar al fet d’haver nascut en una zona on els huracans són habituals. Nascut a la República Dominicana el 1954, Camilo s’ha forjat una sòlida carrera com a pianista de latin jazz i concertista en la qual es guanya les tecles gairebé per esgotament. És un virtuós que deixa empremta allà per on passa. El duet que manté de forma intermitent amb el guitarrista de flamenc José Fernández Torres, Tomatito (Almeria, 1958), un dels grans noms del gènere, no n’és l’excepció. Tots dos es presentaven dissabte al Festival de Porta Ferrada amb el tercer disc que fan plegats, Spain forever (2016), un treball de registres més íntims que va marcar el caràcter del concert. No van omplir l’Espai Port, però sí que van reunir un bon gruix d’entusiastes, dels que escolten la música amb atenció científica i esclaten en mil·lèsimes de segon quan toca aplaudir. Sobre l’escenari, un piano de cua i una guitarra flamenca.

Els ritmes llatins de Libertango, d’Astor Piazzolla, van obrir un xou de gairebé dues hores en què els músics van buscar constantment l’equilibri entre la força bruta del latin jazz i l’orfebreria del flamenc, entre els focs artificials dels solos virtuosos i la precisió melòdica, entre l’huracà Camilo i el marejol Tomatito. Després d’una primera hora on va regnar el contrast entre el jazz llatí, la fusió i el flamenc, la segona hora va navegar per terrenys més evocadors, com de banda sonora, cosa que va facilitar el diàleg entre el piano i la guitarra de qui va ser acompanyant de Camarón. Com quan van enllaçar la balada de jazz manouche Nuages, de Django Reinhardt -on Tomatito va brillar-, amb Cinema Paradiso, d’Ennio Morricone, i la melancòlica Oblivion -de nou, Piazzolla-, que van sonar impecables i delicades.

La màgia també es va produir a Gnossiennes nº1, d’Erik Satie, i Our spanish love song, original de Charlie Haden. No hi van faltar els moments en què l’huracà es va desfermar i semblava ofegar Tomatito, que per moments quedava soterrat sota el remolí pianístic. Com a la descàrrega de jazz llatí de La vacilona, que es va emportar l’ovació de la nit juntament amb, ja al bis, l’emblemàtic Spain, de Chick Corea.