Mia Hansen-Love: "No és necessari negar el passat per evolucionar"
Honestedat "Més que la veritat, vull transmetre la sensació de veritat, i això només es fa a través de la ficció" Absència "He fet tres films sobre l'adolescència perquè la meva va ser molt ràpida"
Després d'entusiasmar amb Le père de mes enfants , torna una de les mirades més estimulants del nou cinema francès. A Un amour de jeunesse Mia Hansen-Love passa revista a les cicatrius que deixa el primer gran amor que viuen dos adolescents, la Camille i el Sullivan.
És el teu tercer film sobre l'adolescència i el primer en què surt l'amor.
Era una part de mi mateixa que no havia compartit abans. Ho havia de fer per ser honesta i tancar un capítol important de la meva vida.
¿Et suposa algun problema convertir en ficció la teva vida?
No, perquè sempre transformo els fets. Més que la veritat, el que vull transmetre és la sensació de veritat.
I això només es pot aconseguir a través de la transformació de la ficció.
La Camille viu un amor molt intens quan encara és gairebé una nena.
Sí que ho és, però també és adulta. És com si aquest amor esborrés l'adolescència. Potser he fet tres films sobre l'adolescència perquè la meva va ser molt ràpida i intensa, em va definir com a persona. Però no intento recuperar-la, només capturar les sensacions i la intensitat del moment.
Al principi el Sullivan sembla el protagonista, però no ho és.
M'agraden tots els personatges dels meus films, de manera que sempre hi ha ambigüitat respecte a qui és l'heroi. En la primera versió del guió era el Sullivan. El principi del film és una reminiscència d'això.
Veiem la Camille dels 15 anys als 23. Per què esculls una actriu de 16?
Sovint són actrius de 20 les que interpreten personatges de 15. És una convenció que no m'agrada, perquè dels 15 als 20 canvies molt. La força del film és en l'autenticitat dels personatges i la seva joventut és determinant. No és la solució perfecta, però em semblava més interessant fer-la créixer que rejovenir-la.
El Sullivan diu a la Camille que ja no és "aquella noia ingènua". El seu amor, però, es manté intacte.
Normalment, et quedes en el passat o avances cap al futur. Jo vull mostrar que es pot canviar i alhora no canviar, defensar aquesta paradoxa. No és necessari negar una part d'un passat que et defineix per créixer i evolucionar. La Camille diu que només recorda les parts dolentes de la relació, però no és així. Si he fet aquesta pel·lícula és per reunir aquestes parts diferents d'una persona.
