‘Metatitelles’ i ‘teatrealitat’

Teatre Sans.- Em varen recomanar que no em perdés Vida, un espectacle de titelles amb un sol actor, creador i director, Javier Aranda, que va deixant bocabadats tots els espectadors dels escenaris per on passa, que ja no són pocs i seran molts més. Des del primer moment, tan sols de veure-li moure les mans, com si es tractàs d’un prestidigitador, queda clar que la màgia farà acte de presència. Màgia és fer-nos creure que una mà amb un nas i un tros de roba penjant és un personatge de carn i ossos, que sent, que parla, que estima, que frueix i pateix, que neix, viu i mor. Vida és un cercle tancat. Vida és una història rodona, una història d’amor, dolor i humor, que comença amb un part i acaba com ho fan totes les vides sense excepció. És senzilla. De per tot brolla quotidianitat, sense tòpics ni missatges. Tan ximple com ingenu, que no infantil en el tractament, amb la qual cosa estam davant un espectacle per a tots els públics en el sentit més ampli o, el que és el mateix, adults i infants en gaudiran en la mateixa mesura, amb diferents lectures, però tampoc no gaire, que el fa intel·ligent, que el fa sensible, delicat i vigorós alhora. Els personatges són molt col·loquials, farcits de tendresa, de realitat, cada gag està perfectament mesurat, ni massa llarg ni massa curt, ni estirat ni encongit. Un exercici de precisió, en cada moviment, en cada cançó, totes molt conegudes i millor escollides, i fins i tot en la il·luminació, tan funcional com poc efectista. Un espectacle de petit format i grans dimensions, les que li donen la naturalitat, la capacitat per transmetre no poques sensacions.

Teatro Kamikaze.- Els ‘kamikazes’ Del Arco, Elejalde, Tejada i Buxó, per motius aliens al fet teatral, no viuen els millors moments de la seva curta existència. Demanen ajuda a les institucions per aconseguir un nou local amb les prestacions idònies per poder representar teatre amb un mínim de condicions de les que manquen al Teatro Pavón, pel qual paguen un lloguer desorbitat sense contraprestació de la propietat. Dit això, la pregunta amb què comença l’espectacle la fa Nao Abrt, demanant al públic si creu en la democràcia, a pèl. El públic vota, afirmativament o negativament. La següent pregunta assembleària és si creim que Israel Elejalde hauria de dir públicament el que pensa dels polítics, amb la qual cosa podria perdre les subvencions i ajudes que reben, tot i no ser suficiens per dur a terme la funció en condicions, o per a la dignitat dels actors i dels tècnics, que no poden fer la seva feina com caldria. La tercera pregunta és si trobam que s’hauria de suspendre la funció com a mesura per pressionar l’administració corresponent o, si més no, com un exercici de solidaritat per part dels espectadors amb els actors, sense que els retornin els doblers de l’entrada. Diuen que, de moment, s’han fet totes les funcions, menys una, corresponent a l’assaig general. D’alguna manera el que ha fet Àlex Rigola és transportar la famosa història d’Stockmann, El enemigo del pueblo, d’Henrik Ibsen, del teatre a la realitat. Ha traslladat els dubtes i les preguntes des de la hipòtesi de si és mes important la salut i la diginitat que l’economia a curt termini al fet concret, sense metàfores ni discursos, ni sermons. Ara i aquí, amb el púbic convertit en els habitants del poble en què el balneari els dona menjar, Israel Elejalde, Irene Escolar, Nao Abrt, Óscar de la Fuente i Francisco Reyes són els encarregats de fer-nos creure que som en una plaça pública on decidirem el futur immendiat de la funció, això sí, sense treure els doblers de la butxaca si no hi ha compensació.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF