No hi ha cap dubte que el director de cinema Albert Serra és fidel a la seva manera d'entendre el teatre, tot i que faci ben poc que ha entrat dins de la capsa màgica (l'escenari). El seu teatre vol ser i és -com explica llarga, llarguíssimament, a la revista DDT 18 del Teatre Lliure sobre el cicle Radicals- un "teatre estatuari" amb unes "interpretacions estatuàries".
Això vol dir que Albert Serra, que no s'està de fer d'actor, i la resta d'intèrprets fan de la immobilitat del cos un paradigma d'un discurs teatral basat en la dicció clara i gairebé neutra, és a dir, sense cap afectació emocional. I això, en un espai escènic tan radical com la mateixa posada en escena, on no hi ha elements decoratius o simbòlics sinó una forma central (aquest cop un mur lluminós de fluorescents blancs), sense referents que determinin, a la fi, les posicions dels intèrprets. És una idea també aplicada a una il·luminació de zenitals i canons que retallen els actors i actrius en primers plans.
I de què ens parlen aquests cinc personatges guarnits com al món de Lluís XIV, perruques arrissades incloses? Com ja va fer en el seu debut al teatre l'any passat, Serra enceta l'espectacle amb una obertura musical de caire èpic on dominen els tambors i els instruments de vent per després presentar-nos un curiós poeta. Un poeta que es deleix pels diners que ha aconseguit al llarg de la seva vida, imaginem que amb la poesia, i que ara està tranquil sabent que ningú els hi podrà prendre. Un poeta (el mateix Albert Serra) que odia el poeta d'èxit que viatja amb business class i que veu la llum de la literatura en els fons abissals on es va estavellar l'avió d'Air France del qual aquest dies tenim notícies pel rescat d'alguns cadàvers i de les caixes negres. Sembla que Albert Serra o bé ha introduït el tema en un text que ja tenia fet o la seva feina ha estat impulsivament guiada pels esdeveniments actuals.
Un mafiós amb càncer de pròstata i una metge que l'haurà de curar; el ministre de l'impossible regnat suís que es lamenta que la llei d'exempció d'impostos de successions i dacions no hagi esta limitada als rics, cosa que ha permès al poeta, després de cinc anys (prescripció fiscal), protegir els seus diners; un home que assegura que va provocar un atemptat a l'avió d'Air France i un rei que parla del seu viatge a Italià per veure el Papa poblen aquest narració construïda amb monòlegs emmascarats, de vegades, com a falsos diàlegs.
Més enllà dels Alps és un text que busca una poètica pròpia però que resulta grandiloqüent i dispers. No negarem a la proposta un estrany atractiu. És l'atractiu de l'artista segur de si mateix que porta la seva mirada fins a les últimes conseqüències. Ignorant, lògicament, que aquestes conseqüències siguin l'avorriment de l'espectador.
