CONVERSES METAMÒRFIQUES
Cultura 03/03/2018

Meritxell Esquirol: “Hem de tornar a dotar els espais socials de política”

Professora de Sociologia de la Comunicació i de Comunicació i Informació Audiovisual de la UOC, a més de doctora amb la tesi ‘Feminitat, neoliberalisme i cultura popular: la despolitització del feminisme’. Col·labora activament amb l’ONG Enginyeria sense fronteres. Ens trobam per a la conversa al seu despatx, situat al Centre Cultural Casa Planas. Parlam d'educació social, comunicació i feminisme

Metamòrfiques
7 min
Meritxell Esquirol : “Hem de tornar a dotar els espais socials de política”

PalmaQuan i per què vàreu començar a interessar-vos per l’estudi de la sociologia de la comunicació?

Tenc una formació prèvia en la història de l’art. Aleshores vaig descobrir que aquest academicisme tan textual m’anava una mica malament, em trobava un poc limitada, perquè era massa dirigit a la museologia; estudiar un autor per capes i més capes fora valorar-ne el context em quedava coix. Llavors vaig fer la passa voluntària cap al cinema, que em fascinava, i vaig fer un postgrau amb estudi d’audiència de context cultural, tot molt vinculat amb el que és la cultura de la imatge. A partir d’aquí vaig tenir aquest ímput bibliogràfic que em feia molta falta, per no barallar-me amb el text i poder lligar-ho al context. Aquí és quan començ a interessar-me pels estudis sociològics.

Les xarxes socials són instruments que actuen com a altaveus, en el quals podem representar el que som, fer públiques les nostres vides... La necessitat de crear un perfil implica una cosificació de les persones?

Sí i no a la vegada. Som en un temps en el qual la paradoxa i les contradiccions són el que marquen les nostres actituds. D’alguna manera les xarxes socials proposen una horitzontalitat, posen en crisi la construcció vertical i unidireccional dels mitjans tradicionals de tota la vida, creen la “il·lusió” de certa participació social, en el sentit que això neix en una època de democratització cultural, en la qual s’alimenta la cultura del jo, la lliure elecció, la cultura del ‘self’, una cultura molt hedonista. Aleshores, posa a la balança això de “democratització cultural” versus “la cultura del jo”. És tal aquesta democratització en el fet que tu has de seleccionar què vols explicar a les xarxes, perquè no ho expliques tot, és impossible, sempre has de fer una selecció. A part d’aquesta cultura del jo, hem d’explicar què som, com som, com ens volem fer visibles de cara als altres. Alhora que tu selecciones, et cosifiques, en certa manera ets un soci participant i actiu d’aquesta cosificació.

Pensau que en feim un bon ús o n’abusam?

És com tot: l’ús és el que fa que les coses siguin bones o dolentes. Abans de les xarxes socials ja existien tots els mals de la nostra societat; no ha inventat res, la xarxa social, és només un altaveu i en podem fer un ús creatiu brutal. Com aplicar aquesta eina a projectes educatius, cooperatius i de transformació social, etc.? Clar... què ens passa com a societat? Què comporta aquesta democratització? Perquè de cop i volta tenim tota l’esfera pública amb una sèrie de temes que no havíem debatut mai, que no havien format part del discurs públic, però hem saltat a la palestra d’una manera frenètica, molt accelerada i en molt poc temps, i el que ens falta és pedagogia sempre. Hem de tornar a recuperar aquesta paraula, no hem tingut aquesta pedagogia prèvia i ara començam a veure que és ben necessària.

Deia Pierre Bourdieu que la sociologia no ha de construir classes, sinó espais socials…

[Riu] Aquesta és la pregunta ideal per a un examen de sociologia. Hem de crear espais socials, claríssim. La distinció és innata a l’ésser humà, als processos de socialització; gràcies a això tenim les identitats culturals, abans teníem les subcultures fruit d’un acte de resistència. Què passa ara? Aquestes identitats o subcultures ja no s’elaboren tant com actes de resistència, sinó com a celebració de la cultura del consum i l’oci. Hem d’arribar a conceptuar bé el que són aquests espais socials. Un espai social no està exempt d’una resistència ideològica i política. L’espai social treballa pel bé comú, ens hem de tornar a apropiar de paraules com justícia social, que sembla que estigui abandonada. Hem de tornar a dotar els espais socials de política.

Quins canvis ha suposat la introducció de les TIC en el sistema educatiu? En què ens ajuden i, per altra banda, on podríem trobar-ne les mancances?

Les TIC són una bona eina, tot està en l’ús: proporcionen treballar tot el que és bo de la globalització, podem conèixer, aproximar-nos. Cada vegada tenim una cultura més acumulativa, en el sentit que tenim una sèrie de coneixements adquirits i les TIC ens ajuden a descobrir-los amb un clic. Per altra banda, crec que tenen un vincle amb la cultura de la imatge, es perd aquest poder pensar les coses; les TIC, d’alguna manera, promouen aquesta cultura de l’acceleració constant; no llegim, volem que una imatge ens certifiqui que allò ha ocorregut. I això és un problema que s’està traslladant en com discursivament construïm la realitat i les informacions. Els mitjans de comunicació de cada vegada són més espectaculars i amb menys continguts. Es perd la pedagogia del que és la paciència.

Fa nou anys que formau part d’Enginyeria sense fronteres, una ONG que aposta per un enfocament de drets centrats en l’accés universal a serveis bàsics i en la construcció d’un món més just i solidari. Quines són les accions i els projectes que desenvolupau?

Feim dos tipus de projectes: uns són de cooperació amb intervencions al territori amb altres països, sobretot especialitzats en el que és l’abastiment de l’aigua, dels recursos hídrics, i després tenim els projectes nord, que aposten per una educació en tot tipus de desenvolupament. Ara mateix en portam dos: un de formació en línia, en el qual s’impulsa el que és la incidència política i la mirada feminista; i l’altre és el projecte ‘Fòrum: comunicació, educació i ciutadania’, en què treballam conceptes com la interculturalitat, la justícia social, la cooperació, la participació social justa i inclusiva, sempre a través del que és el concepte comunicació pel desenvolupament.

Part d’aquestes accions són debats entorn del fotoperiodisme amb diferents convidats que conten de primera mà les seves experiències i mostren feines realitzades en camps de refugiats i altres conflictes. Quina és la finalitat d’aquest tipus d’accions?

La finalitat és doble: d’una banda, que les persones que vinguin s’aproximin a un arxiu fotogràfic de qualitat, que coneguin autors locals o no, i la feina que fan; de l’altra, és propiciar una reflexió sobre la cultura de la imatge. Això ens interessa moltíssim, més que res per posar en crisi la imatgeria cultural habitual que es produeix, es distribueix i que consumim. És una mica saber que hi ha altres alternatives que ens permeten aprendre a mirar d’una altra manera, i si mires d’una altra manera també penses d’una altra manera. Tot això va molt lligat amb la cultura de la informació i t’obliga a desplaçar-te d’aquesta actitud condescendent o victimista envers les desigualtats socials, que com a cultura occidental tenim acomodada a l’espai de confort que et permet sentir pena de l’altre, però no actuar.

Us vàreu doctorar amb la tesi ‘Feminitat, neoliberalisme i cultura popular: la despolitització del feminisme’. Que és per vós ser feminista en el context en què vivim actualment? Ens hem passat de la retxa respecte de com hem reproduït aquesta imatgeria femenina?

Ser feminista és igual de bàsic ara per a mi que fa mil anys; és una lluita per aconseguir un pensament polític o ideològic perquè les dones tinguin un accés i una participació justa i igualitària. Les dones encara avui estam en situació de desigualtat, només per ser dones; ens passen certes coses, tenim certes violències, sistemes d’exclusió social adquirits i assumits de manera subtil. Ser feminista significa tenir consciència d’això per poder actuar-hi políticament. Ara bé, dintre del feminisme, però, ens problematitzam les unes a les altres; això és lògic per la gran diversitat que hi ha, no totes partim de les mateixes experiències. Allò que no pot ser és que quan no estiguem d’acord es generin confrontacions cíniques; s’ha de propiciar un espai de diàleg polític, perquè totes partim del mateix punt si som feministes; hem de ser capaces de generar un pensament en comú. Es creen polèmiques precisament per desacreditar la lluita feminista, i en aquesta època de neoliberalisme s’accentua notablement.

Pensau que l’educació artística amb perspectiva de gènere i feminista és una bona eina per afrontar els processos educatius?

És important tot el que té a veure amb el procés creatiu. A l’escola estan fent fora tot: plàstica, música, filosofia... De cada vegada es dona més valor a la tècnica i menys a la part humanista. Clar, el comentari de text no cal perquè després fas moltes preguntes i penses massa [riu]. Hem d’anar a la competitivitat, això és el que ens marquen. Així com m’interessa que el que és artístic es torni a recuperar, també m’agradaria que això es fes extensiu a totes les altres institucions, perquè l’escola no pot estar barallant-se amb tot el que diu el poder judicial, la televisió, les empreses... L’ideal de l’educació seria que totes les institucions s’interrelacionassin les unes amb les altres, perquè, si no, recau la responsabilitat en una disciplina, que et dona eines, sí, però en si mateixa no és feminista o no treballa per la igualtat. Hi ha d’haver un suport ideològic darrere.

Col·laborau amb centres d’art o museus en taules de debat en què es dona veu a diferents col·lectius en risc d’exclusió social. Pensau que la institució s’obre prou per rebre aquest tipus de debats?

Venc del món de les entitats i les vull reivindicar moltíssim en el sentit que molts de pics tota aquesta feina es fa des dels llocs no institucionals i s’ha de valorar, perquè moltes vegades pensam: “Si ho diu la institució, això està bé”; i sí, està bé, és supernecessari, urgent i obligatori que això es treballi des d’aquí. Però alerta, perquè hem de trobar l’equilibri entre la institució i el que no és formal. Quan institucionalitzam els discursos, queim en la repetició, i la repetició fa que el contingut torni buit. De vegades, des de la institució agafen coses puntuals i no són conscients que, quan la vida avança, les coses també avancen i hi ha més problemàtiques que aniran sorgint, perquè el que estam intentant és acomodar totes aquestes desestabilitzacions. Per tant, no és només ‘ara parlem dels refugiats i ja està’, és que has de parlar-ne sempre, no només del fet que no els deixem entrar. I les condicions de vida en què viuen? Per què no parlam de tot això? Per tant, demanaria a les grans institucions que aprofundeixin en els temes que es tracten.

Per acabar, amb quina escriptora que no coneixeu personalment us agradaria tenir una conversa?

M’agradaria conversar amb dues [riu]. Una és Marilynne Robinson, em fascina. Té un llibre que es diu ‘Gilead’, que és la carta d’un predicador al seu fill; em sembla genial. I l’altra és Vivian Gornick. He llegit ara el seu llibre ‘Apegos feroces’. És una dona molt contemporània; té una percepció d’ella tan cínica i irònica, que pens que ens ho passaríem d’allò més bé amb una copa [riu].

stats