Canyamel 1.- Luke Jones va ser l’encarregat d’obrir el VII Festival Internacional de Piano de Canyamel i, si la setmana passada parlava d’una sèrie d’entrebancs sense els quals els concerts haurien augmentat la seva qualitat exponencialment, a Canyamel es va complir la llei de Murphy i el que havien estat petits obstacles quedaren reduïts a la categoria d’anècdota si ho comparam amb l’accident que pocs dies abans del concert va patir el jove pianista gal·lès. La cosa no arribà a tragèdia, ni d’un bon tros, però està clar que les mans embenades no eren un bon preludi, tot i l’esforç del músic per complir amb el seu compromís. Luke Jones amb les dents estretes començà la seva intervenció amb ni més ni menys que els dotze Études de Frédéric Chopin, que passen per ser un compendi de dificultats interpretatives amb les quals el compositor va voler esbrinar el màxim de possibilitats d’aquest instrument fins a assolir una paleta cromàtica en què no havia de mancar cap pigment musical. Cada arpegi, cada escala, conformen un tot plegat gairebé insuperable. El pianista va salvar el primer tràngol tirant d’acadèmia, assegurant les notes i marcant sobremanera les pulsacions per poder fer una intervenció com a mínim correcta. I així va ser. A la segona part del concert tampoc no hi havia cap possibiltat per a la relaxació, però va quedar clar des del primer dels Études Tableaux Op. 39, de Serguei Rachmaninov, que Jones era capaç de pal·liar els efectes de la dificultat i donar fluïdesa a la seva interpretació. Els “quadres” que havia dibuixat el compositor rus varen agafar color, textures i l’exposició va guanyar enters, amb la qual cosa el guardó dels aplaudiments va ser prou generós, curcumstància que va propiciar que el músic interpretàs dos bises, un Chopin i un Scarlatti, una de les Sonates en si bemoll major.
Canyamel 2.- Segon concert, sense entrebancs, a càrrec de Natsumi Ikenaga, que contràriament al que és habitual no va interpretar Chopin. Inicià la seva interpretació amb la transcripció que Ferruccio Busoni va fer del Preludi i fugida en Re major per a orgue BWV 532, de Johann Sebastian Bach. Tampoc exempta de dificultats i tenint en compte que les transcripcions les carrega el dimoni, la versió que va fer la pianista japonesa va ser lleugera, potser una mica massa, amb la intenció, imagín de fer-la més agradosa a l’orella actual. En qualsevol cas, una peça gens senzilla d’execució, un aperitiu per encarar Franz List i el Trascendental Études núm. 9 Ricordanza, o com encaixar a la perfecció dificultat i magnificència. Ikenaga va fer una intervenció precisa, delicada i intensa de l’alambinada partitura. Incrementà el grau d’èmfasi amb la Sonata núm. 5 en sol menor, op. 22 , la més famosa i coneguda del compositor rus Niolai Medtner. Una composició sòlida i harmoniosa amb la qual l’intèrpret va deixar el públic amb la sensació d’estar en un moment i en un lloc especials. Però el millor encara estava per arribar. La segona part la va iniciar amb els Quadres d’una exposició, de Modest Mussorgsky amb què Natsumi Ikenaga va fer una exhibició de talent a l’hora d’interpetar les deu peces que componen la gran suite que posteriorment va orquestrar Ravel. Una autèntica meravella, un brollar de colors sense fi que, sens dubte, va perjudicar la seva darrera interpretació,“El Albaicín”, de la Suite Iberia, d’Isaac Albeniz. Bis d’obsequi, Leonard Berstein. Meravelles “in crescendo”.
