Mentides i falsos herois dels llibres d’història dels EUA

Per què són tan dolents els llibres de text d’història dels Estats Units? Un dels culpables és el nacionalisme. Ho defensa Patrañas que me contó mi profe (Capitán Swing), del sociòleg i historiador James Loewen, un llibre que es va convertir en bestseller als Estats Units i que analitza al llarg de més de 600 pàgines per què la història avorreix tant els estudiants de secundària dels Estats Units. El “patriotisme cec” que insuflen aquests llibres de text, assegura Loewen, acaba produint una versió de la història pròpia de Disney. Una altra conclusió que es desprèn és que les coses negatives de la història dels Estats Units no són responsabilitat de ningú.

Loewen va passar dos anys a l’Smithsonian revisant els manuals d’història per qüestionar el sistema educatiu. També ha escrit llibres que critiquen els monuments i els espais de memòria o la invisibilització de les minories als Estats Units. El 2012 l’Associació Americana de Sociologia li va donar el premi Cox-Johnson-Frazier. Va ser el primer blanc a rebre’l.

La glorificació de Colom

Els manuals d’història tendeixen a fomentar la creença que els esdeveniments més importants tenen el seu origen a Europa. Cristòfor Colom té el privilegi de ser una de les úniques persones a qui els Estats Units reten homenatge amb una festa nacional. Els llibres l’han convertit en un heroi, però, segons Loewen, tot plegat és una “barreja escandalosa de mentides, mitges veritats, alguna veritat i moltes omissions”. El primer error és menystenir els exploradors anteriors. “Abans del 1492 altres persones d’altres continents havien arribat als Estats Units”, assegura l’historiador, que subratlla que els llibres haurien de reflectir els debats a l’entorn dels viatges que hi va haver entre els continents abans del 1492. Molts llibres de text tampoc expliquen que les armes van facilitar l’exploració i la dominació o no diuen que si es volia dominar Amèrica era per obtenir més poder militar o per acaparar més riquesa.

El motiu, segons l’autor, és perquè els llibres de text són escrits per i per a descendents dels europeus. Colom no era, segons l’autor, cap heroi. “No tan sols va ser el primer a transportar esclaus a través de l’Atlàntic, sinó que és probable que fos l’individu que més en va enviar: uns cinc mil”. I afegeix: “Un aspecte especialment repugnant del comerç d’esclaus era el sexual. Colom va recompensar els seus lloctinents amb dones indígenes que podien violar”. Per a l’autor, els manuals d’història són ofensius per als afroamericans perquè no parlen dels exploradors africans i fenicis que van precedir Colom. “Quan glorifiquen Colom, els nostres llibres de text ens insten a identificar-nos amb l’opressor”, conclou.

Els indis, els més castigats

“Al llarg de la història, els indis americans ha sigut la població sobre la qual més s’ha mentit”, explica Loewen, que dona detalls sobre com la població blanca va massacrar part de la població índia, la va desposseir de les seves terres i va rebutjar qualsevol alternativa de convivència -com la integració amb parelles interracials o la creació d’un estat amerindi dins els Estats Units, una possibilitat que el 1778 el Congrés es va negar fins i tot a debatre-. “La línia argumental que segueixen la majoria de manuals d’història dels Estats Units quan parlen dels indis és aquesta: vam intentar europeïtzar-los; no van voler o no vam poder; per tant, els vam desposseir -destaca Loewen-. Cauen en la trampa de reproduir, com si fos un fet històric, la propaganda que durant el segle XIX van utilitzar els polítics per justificar l’expulsió dels indis: obstaculitzaven el progrés”. En realitat, tampoc no hi va haver gaire voluntat perquè s’integressin. Per exemple, el 1789 l’assemblea de Massachusetts va aprovar una llei que prohibia “sota pena de mort” ensenyar a llegir i escriure als americans nadius.

Els esclaus no tenien amo

Loewen denuncia que el racisme no s’analitza als llibres de text i es minimitza la complicitat dels blancs: “El presenten com una cosa gairebé sorgida del no-res, una tragèdia, no una malesa comesa per unes persones contra unes altres”, assegura l’autor. Les descripcions desperten tristesa, però no indignació, perquè no hi ha ningú contra qui indignar-se. Invisibilitzar el racisme, afirma l’autor, té conseqüències negatives perquè dificulta encara més la capacitat de poder-lo detectar en l’actualitat. Entre altres exemples, Loewen destaca algunes enquestes que posen de manifest que, per primera vegada en molts anys, els joves adults blancs tenen actituds menys tolerants cap als negres que els adults de més de 30 anys.

Loewen és molt crític amb la benevolència amb què els llibres d’història tracten el govern nord-americà i la seva política exterior (enlloc es fa referència, per exemple, als intents d’assassinar Castro). “Quan treuen importància a les accions encobertes i il·legals del govern, els autors dels llibres de text narcotitzen els estudiants -destaca l’autor-. Indueixen els alumnes a pensar que la crítica és incompatible amb la ciutadania”.