Menorca va donar el primer llibre de la prehistòria hispànica

PalmaGairebé 200 anys després de la seva mort, la personalitat i la prolífica obra de Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819) continuen brillant amb una llum insòlita. Considerat l’escriptor i intel·lectual més important de les tres generacions que varen configurar l’anomenat grup il·lustrat menorquí, Ramis va ser també, tant per la seva obra literària com pels treballs historiogràfics que va realitzar, una figura perfectament homologable al context il·lustrat europeu de l’època.

Com un preàmbul de la commemoració del 200è aniversari de la seva mort que es durà a terme tot al llarg del 2019, l’Institut Menorquí d’Estudis, el Consell Insular de Menorca i la candidatura a Patrimoni Mundial de Menorca Talaiòtica han commemorat amb una reedició de luxe el bicentenari d’una de les seves obres més fonamentals, Antigüedades célticas de la isla de Menorca desde los tiempos más remotos hasta el siglo IV de la era cristiana. El volum, que fou presentat dimecres a Can Oleo, inclou l’obra de Ramis en versió original castellana i també amb traduccions al català i a l’anglès. A més, inclou tres esplèndids estudis introductoris, rigorosos i exhaustius, coescrits per diversos autors especialistes en la matèria.

Una obra pionera i moderna

Josefina Salord, presidenta del consell científic de l’Institut Menorquí d’Estudis i coautora d’una de les introduccions que encapçalen el llibre, explica que la importància d’ Antigüedades célticas té diversos motius: “És el primer llibre de prehistòria de tot l’estat espanyol, i de molt, perquè el següent no va sortir publicat fins als anys 60 del segle XIX. A més, és un llibre que fa honor a la modernitat il·lustrada menorquina”. Un altre motiu -continua Salord- és que són els fonaments “del gran projecte historiogràfic que Ramis va gestar a finals dels 80 i 90 del segle XVIII, empès per la voluntat de mostrar com la dinàmica històrica menorquina, des de l’antiguitat fins al present, se situa dins les grans coordenades de les nacions cultes europees”. Aquest gran projecte, pel qual Ramis va arribar a acumular 35 volums de notes i documents al seu arxiu personal -la majoria s’han perdut-, només va poder tenir continuïtat en una segona obra inacabada, Historia civil y política de Menorca, publicada pòstumament.

Per a Salord, és important entendre la trajectòria intel·lectual i creativa de Ramis. Fill de la incipient burgesia comercial maonesa, va néixer i formar-se durant la primera època colonial britànica de l’illa. Jurista, va iniciar la seva carrera d’home de lletres escrivint tres obres teatrals en català: la tragèdia Lucrècia o Roma libre (1769), el drama Arminda (1771) i la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor (1883), que el converteixen en l’escriptor més rellevant de la literatura catalana del XVIII. També va ser impulsor de la Societat Maonesa, “una síntesi entre el club de lectura, la creació cultural i el debat intel·lectual i acadèmic”. Tot i que no va abandonar mai del tot la creació literària -va continuar escrivint poesia amorosa i burlesca en català i poesia èpica en castellà-, a partir dels 80 i 90 va abocar-se a la historiografia. La dedicació de Ramis a la història ve motivada, segons Salord, “per l’interès inicial dels conquistadors espanyols, que ocuparen l’illa el 1782 i volien tenir-ne notícies i, alhora, integrar l’elit il·lustrada menorquina”.

Dos altres aspectes centrals d’ Antigüedades célticas són la llengua en què Ramis la va escriure i el mètode investigador que va emprar. “Si la va escriure en castellà, va ser per raons de projecció. Ell volia presentar i donar a conèixer Menorca a la gran comunitat il·lustrada europea. I això no treu -aclareix Salord- que Ramis no es preocupàs per la llengua. Hi ha cartes en què lamenta la reculada del català a l’ensenyament i entre els escriptors”. Pel que fa a la metodologia, Ramis va aplicar tots els mètodes moderns de l’època: observació directa, proves empíriques, contrast de materials i d’informacions, un ocasional escepticisme davant d’algunes fonts... “Ramis no era simplement un home de llibres i d’estudi -conclou Salord-, sinó també de treball de camp”.

Un protoarqueòleg

Si tenim en compte que a principi del XIX l’arqueologia encara no era una disciplina científica establerta, comprendrem que l’obra de Ramis conté inevitables errors i imprecisions. Per exemple, ja al mateix títol. Explica Antoni Ferrer, director insular de Cultura i Patrimoni, “que els errors i les interpretacions xocants venen motivades pel context. Quan va escriure el llibre, els estudiosos relacionaven les restes megalítiques que hi ha escampades per tot Europa amb els celtes, perquè en aquell moment la gent no s’imaginava com de llarga havia estat la prehistòria. Com que pensaven -continua Ferrer- que totes les restes arqueològiques es podien explicar a partir dels textos clàssics, i com que un dels pobles més importants de l’època preromana eren els celtes, doncs els ho atribuïen tot”.

Sigui com sigui, els encerts, l’extraordinària feina d’inventari i la lucidesa científica d’algunes deduccions prevalen per damunt dels errors. “Ramis va plantejar una manera diferent d’aproximar-se a les restes arqueològiques. A més d’informar-se a partir dels textos, va usar les restes per obtenir informacions”. Per exemple, a partir de l’observació de la distribució dels poblats prehistòrics sobre la superfície de l’illa, Ramis va veure que n’hi havia molts més a la meitat sud que a la meitat nord, i ho va relacionar amb les característiques físiques i geològiques de cada meitat. Ferrer confirma el valor d’aquella deducció. “Ara ja sabem que, geològicament, Menorca està dividida en dues meitats molt diferents. I que el nord de l’illa, originalment, abans que es fessin les obres de drenatge i canalització de l’època contemporània, era com un mosaic de zones humides i de petits turonets, poc adequat per a l’agricultura”.

Un altre aspecte central de la feina de Ramis va ser l’exhaustiu inventari de monuments, coves i talaiots que va realitzar. “Avui dia sabem que n’hi ha uns 350 arreu de l’illa -explica Ferrer-, i Ramis al seu llibre n’inventaria 195. Això demostra que tenia una preocupació per recollir dades sobre el terreny, i que no es limitava a fer feina d’arxiu”. Els coneixements consignats per Ramis permeten constatar que el paisatge arqueològic menorquí no ha canviat gaire en aquests dos segles. Pràcticament, s’ha conservat tot el que Ramis descriu. En part, diu Ferrer, “això és així gràcies a la tasca de Ramis com a defensor del patrimoni històric. Tenia un posicionament molt modern. Els atemptats contra el patrimoni l’indignaven”.