L'últim adeu a Neus Català esdevé un clam antifeixista

Més de 400 persones acomiaden l’última supervivent catalana dels camps nazis

“Després de viure durant quinze mesos al costat de la mort, mai més no he tingut por de morir-me”, va dir Neus Català. I si va sobreviure més d’un any al camp nazi de Ravensbrück és perquè va lluitar per un ideal, perquè estava compromesa amb uns principis que no va abandonar mai, ni tan sols quan va veure la barbàrie de tan a prop. Per això, el clam a la memòria històrica, el feminisme, la llibertat, la solidaritat i l’antifeixisme va recórrer de principi a fi la cerimònia pública de comiat que ahir es va fer en honor seu. Va morir dissabte als Guiamets, el seu poble natal, al Priorat, als 103 anys, i ahir el seu fèretre, cobert amb la bandera republicana i flors blanques i vermelles, destacava al mig de les 400 persones que li van dir adeu al tanatori de Móra la Nova, a la Ribera d’Ebre. L’acte havia començat amb la música de l ''Himne de Riego', que Català havia entonat tantes vegades camí de l’exili, ara fa vuitanta anys, al final de la Guerra Civil.

Mor Neus Català, la veu guerrera de l'infern nazi

La seva filla, Margarita Català, amb la veu trencada, va apel·lar als records d’una infància que “malgrat tot va ser força normal”: “Ens explicava històries abans d’anar a dormir, ens cantava i, des del seu exili a França, ens parlava del seu poble i de Catalunya. Vivíem en una casa oberta a tots, a amics amb orígens i sensibilitats molt diverses. Amb la seva actitud combativa contra l’adversitat, amb la seva resistència contra les injustícies, ens va ensenyar que la construcció d’un món millor és responsabilitat de tots”. Un argument que també va remarcar la historiadora i biògrafa de Neus Català, Elisenda Berenguer: “Gràcies a la Neus vaig entendre que les desgràcies que passen al món no són responsabilitat d’una sola persona, sinó de tota la societat”.

El polític i amic de la família Joan Josep Nuet va elogiar la seva figura “perquè ha congregat tothom que fos demòcrata i antifeixista”. “Ens va ensenyar que lluitar no és agafar una arma, sinó unir-se per defensar una idea”, va comentar en un dels parlaments de la cerimònia. La presidenta de l’Amical de Ravensbrück, Anna Sallés, va voler recordar que “la Neus ha mort físicament, però la seva presència política serà eterna”. “Ha estat la memòria viva dels que van ser internats als camps nazis per defensar la democràcia com un valor suprem; ha estat una lluitadora feminista, el fil transmissor entre la societat dels anys 30 i 40 i el món actual. Un fil que ens empeny a no defallir mai en la lluita contra els enemics de la democràcia”, va afegir.

“La vida és lluita”

“Quan se li preguntava què era la vida, ella deia que la vida és lluita. Representa la memòria històrica d’aquest país, tants anys amagada, tants anys silenciada. Representa tantes heroïnes que com ella ho van ser involuntàriament, per necessitat. Avui convé recordar-la perquè la foscor del feixisme torna a ser una amenaça”, va proclamar el president del Parlament, Roger Torrent. El president de la Generalitat, Quim Torra, va seguir el fil del seu discurs: “La Neus ha estat una militant de la memòria, de l’antifeixisme i la solidaritat. Solidaritat, antifeixisme i llibertat, tres lluites que avui són més necessàries que mai”.

Les notes musicals les van posar Montse Castellà i Marina Rossell, que va interpretar 'a cappella' la melodia de 'L’emigrant'. Entre el públic, a més de familiars, amics i veïns dels Guiamets, hi havia una bona representació dels consellers de la Generalitat, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i també l’actriu Mercè Arànega, el periodista Albert Om i l’activista cultural Eliseu Climent. En acabar l’acte públic, es va fer una cerimònia íntima i privada, només circumscrita a la família i els amics més propers. Després, el seu fèretre va ser traslladat al cementiri dels Guiamets. En la seva biografia novel·lada, 'Un cel de plom', Neus Català hi explica que l’àvia i la mare havien mort amb cent anys: “Jo vinc d’aquesta sang i de la mateixa terra, i no voldria trencar la tradició. Esclar que elles no van ser deportades, però la vida m’ha ensenyat a creure en els miracles”. El seu miracle s’ha fet realitat.

L’ocell torna al niu a morir

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF