Mateu Bauzà: “Som quasi al límit de la reducció total”

PalmaConfessa que la pintura és la via per establir un diàleg amb si mateix. Mateu Bauzà (Palma, 1950) va començar a pintar a finals dels anys 60 i mai no ha deixat de fer-ho. S’expressa a través del color, en uns camps que, per petits que siguin, es perceben infinits. L’íntim Bauzà el trobam a la galeria d’art 6a de Palma, en una exposició que, fins al mes de febrer, reuneix teles, papers i litografies realitzats els darrers anys, en una selecció feta per Bel Font que, segons assegura l’artista, l’ha sorprès fins i tot a ell mateix.

Com veis l’obra fora de la intimitat del vostre estudi?

Jo pint per a mi mateix, per parlar amb mi mateix. Més que no com una autoexpressió, veig la pintura com un procés de recerca de l’harmonia que em fa falta en la vida quotidiana. A l’estudi, vaig fent i mai no pens en exposicions ni en si l’obra es veurà públicament o no. També el diàleg entre l’obra i l’espectador és particular i íntim. M’agrada que sigui així, distingint-se d’un món en el qual es fa molta sociologia de l’art i l’èxit de les exposicions es mesura pel nombre de visitants. No hi crec. El format d’aquesta galeria és ideal perquè l’espectador pot mantenir un diàleg sensible amb l’obra.

Pintar és una necessitat per vós?

Forma part de mi, està impregnat en la meva persona. Això ve del 1967 o 1968, quan vaig començar Física a Barcelona. Amb el meu amic Pep Maria Alcover anàvem a aprendre pintura amb Ramon Sanvicens de l’escola de Belles Arts. Em vaig començar a impregnar de l’olor de trementina i vaig veure clar que la pintura m’obria un camí més important per a mi. Em vaig passar a Belles Arts. He sofert un procés al llarg de la meva vida, i estic content d’haver-lo pogut resistir.

Heu estat professor fins fa poc. Dedicar-vos a la docència va ser per viure la pintura i no de la pintura?

He pogut viure la pintura i desvincular-la del fet econòmic. Fer de professor em deixava temps per pintar i em donava seguretat per a la subsistència. M’ha donat llibertat a l’hora de pintar. Els processos del mercat i les galeries són complicats i inestables. En tot cas, sempre he sentit que la meva professió és la de pintor. De fet, tothom a l’institut sabia que jo era un pintor que feia classes, i no un professor que pintava.

I dins la pintura, l’abstracció. Què significa per vós?

És el meu territori i per mi és un procés de depuració, de reducció, en el sentit d’Agnes Martin, Brice Marden i Robert Ryman. Després d’acabar les obres que s’exposen a la galeria 6a, vaig començar a fer feina amb obres monocromàtiques. Som quasi al límit de la reducció total. En tot cas, l’abstracció sempre s’ha vist com un camí de sublimació de la realitat que, en certa manera, té a veure amb el romanticisme. Ha d’anar alerta a no caure en el solipsisme.

Els camps de color en la vostra pintura són finits?

Rothko i Barnett Newman treballaven els camps de color en format gros perquè l’espectador hi quedàs immers. Ho sé, els camps de color ortodoxos funcionen en grans formats, però a mi m’interessen la poesia i la cultura japoneses. Les obres que present són una mena d’haikus, hi ha una confidència del fet poètic.

Heu entrat en la tècnica litogràfica. Què us aporta?

La litografia ha estat un descobriment per mi. Com diu Xisco Campins, litògraf del taller 6a, és una tècnica que sempre suma. Com s’articulen les planxes, les capes de color, la netedat de la tècnica, tot això m’ha tret de la rutina i del solc. M’ha obert un camp de frescor i renovació, i m’ha cobert mig any de creativitat, més que no la pintura.

L’experiència elimina els dubtes?

Dubtes, jo en tenc molts. Els dubtes són inherents al procés artístic com ho són en el vital. No hi ha res que et doni la seguretat que una obra està acabada, que la pots tancar. De fet, tot és una obra oberta. L’experiència o la veterania, en tot cas, et fa saber allò que no has de fer, ni intentar, perquè cauries en una contradicció amb el teu camí.

El fet artístic es veu afectat per la situació actual?

Vivim un moment de confusió històrica, per la pandèmia, per la política i pel neoliberalisme desfermat. Tot és insegur i això afecta l’art. La societat no pot estar articulada en el profit elevat al màxim. S’ha de respondre a les necessitats elementals de la gent, no poden regir els interessos dels grans poders.

Vós que us heu dedicat durant dècades a la docència, creis que s’ha abandonat l’ensenyament artístic?

La situació de l’ensenyament artístic és conseqüència del model dominant. Aquells àmbits del coneixement que es pensa que no tenen una resposta útil immediata han passat a ocupar un lloc molt secundari. Aquí està molt deixat. Com a professor, sempre vaig procurar dignificar la meva àrea. Estic convençut que l’educació estètica és fonamental per desenvolupar la sensibilitat i formar una personalitat completa.