L’intent de fer una passejada per la Nit de l’Art, dissabte passat, em fa venir ja de tot d’una la mateixa sensació que he tingut tot aquest estiu cada pic que volia entrar a Palma o si he hagut de fer qualque feina que no hagi pogut evitar al carrer de Sant Miquel a l’hora que tothom dels creuers va a lloure. Casualment, o no, la nit de les galeries i museus coincidí el 23 de setembre a Ciutat amb el “Fins aquí hem arribat”, el clam contra la massificació turística. Coincidències significatives.
Estam massificats perquè promovem la massificació, no ens cau del cel. En el cas del turisme, la promovem perquè ho volem tot -creuers a dojo, lloguer vacacional a tot arreu, hotels amb sobreocupació, ciclisme, maratons, golf, nàutica, etc.- i en volem molt de tot, sense demanar-nos on ens du tot això a curt, a mitjan i a llarg termini. En el cas de la Nit de l’Art, amb la seva insignificança respecte del fenomen turístic, passa un poc el mateix: galeries, però sobretot institucions i mitjans de comunicació, també les xarxes socials -un dia haurem de sospesar el paper de les xarxes en la massificació-, l’hem promoguda fins a l’extenuació i sense aturar-nos a pensar què en queda la resta de l’any, sense preparar el públic perquè en tregui un profit encara que sigui només aquesta nit i sense tenir en compte que qualsevol esdeveniment massiu, perquè no mori d’èxit, ha d’estar guiat per uns criteris que són els que fixen, en tot, els límits entre el que és profitós i el que és o pot arribar a ser contraproduent.
De la mateixa manera que els turistes no tindran a les Illes l’experiència que seria mínimament desitjable si troben les platges estibades, les carreteres embossades i han de caminar pegant empentes pels carrers; de la mateixa manera que nosaltres, els qui habitam aquestes illes, acabam fins als nassos de turistes quan en vivim i feim tot el possible per refugiar-nos a casa, evitar tots els llocs massificats o emigrar de viatge si ens és possible, amb l’art i la seva Nit ja succeeix el mateix. Les persones que segueixen, més o manco, les programacions artístiques la resta de l’any, fa temps que eviten la Nit de l’Art, en fugen com qui té un llaüt i s’estima la mar i fuig de les cales enrajolades de iots i motores de tots els models i mides. No és elitisme, no és no voler mesclar-se amb la gernació, és saber que no es pot gaudir de res ni treure’n profit si t’has de moure amb empentes. Per oferir un espai un poc més assossegat que el del dissabte de l’art, els galeristes ja fa un parell d’anys que dediquen el dijous i el divendres anteriors al que diuen que són una mena de jornades professionals. No ens enganyem, tampoc acaba de ser així, i una no voldria ser malastruga, però podem estar en el camí que la massificació s’expandeixi tres vespres seguits.
Ho sabem, sempre serà més senzill organitzar un esdeveniment anual que posar en marxa plans perquè la Nit sigui vertaderament de l’Art i no un despropòsit al voltant de l’art. Continuant la comparació amb la massificació turística, també és més fàcil promoure la visita de ciclistes que preparar els camins i carreteres per acollir-los, o sumar-nos massivament al lloguer turístic abans d’haver-ne fet un debat per regular-lo.
Ara, en tot cas, pel que fa a la Nit de l’Art, que és el que ens ocupa en aquesta pàgina, hauríem de pensar tots plegats de quina manera podem aprofitar la seva força arrossegadora (tot i que sigui d’un sol vespre), per reconvertir-la en un esdeveniment fèrtil, el mateix vespre, i amb un cert grau la resta de l’any. A partir d’ara, deman idees a qui les tingui i les demanaré. I si la via per repensar-la és la mateixa que s’estableix en altres àmbits d’establir una moratòria, potser els seus organitzadors s’ho haurien de plantejar.
El dia abans, la cultura catalana
Encara que siguin només unes línies, vull aprofitar la imminent avinentesa de l’1-O per observar que el moviment social que es viu a Catalunya en favor del dret a decidir, amb col·lectius implicats tan diversos com els pagesos, els estudiants, els clubs de futbol, els estibadors i els bombers, per posar-ne només uns exemples entre l’enorme mobilització, tot aquest moviment social -volia dir- és un moviment cultural. No es fa en dos dies ni en un parell d’anys. En aquest sentit, us recoman les declaracions que en fa Maria del Mar Bonet i que recollim avui mateix a les pàgines que obren la secció de cultura. El procés de defensa de la identitat i dels drets ve de lluny i té la seva base en la construcció d’una consciència cultural. Demà, diumenge, els catalans votaran o els impediran fer-ho, però sigui com sigui, quan un moviment social té la cultura als fonaments, no hi ha lleis, ni governs, ni accions repressores que ho puguin aturar.
