Masao Yamamoto, quan la bellesa és senzillesa, harmonia, silenci

Llucmajor“Seria feliç si el meu treball, d’alguna manera, oferís suport i coratge als visitants a l’exposició mentre avancen en les seves vides. No podem tenir pressa, però tampoc aturar-nos. Una vida ideal per a nosaltres és una vida amb harmonia i alegria”. Són paraules de Masao Yamamoto (Japó, 1957) que sintetitzen l’esperit amb el qual afronta la feina i que emergeix de cadascuna de les imatges d’un fotògraf considerat entre els més importants del Japó, ara per primera vegada a Mallorca en una mostra que reuneix més de mig centenar d’obres.

Masao Yamamoto. Petites coses en silenci és el títol de l’exposició singular, delicada, silenciosa i absolutament poètica que, des d’ahir i fins al 23 de juliol, es pot visitar al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor. Després de dur en primícia a l’illa les fotografies del finlandès Pentti Sammallahti, la Fundació Toni Catany, amb el patrocini de l’Ajuntament de Llucmajor, fixa la seva mirada en un altre fotògraf de gran reconeixement internacional que també es troba en l’òrbita de Toni Catany i que l’artista llucmajorer, per això mateix, havia incorporat amb distintes obres a la seva col·lecció particular.

Instants de bellesa

El vol sincronitzat d’unes aus, el dia que tres flors sorgeixen d’unes branques encara pelades, un núvol simplement, un cos nu de pell molt blanca, el moment que un rostre comença a guaitar per darrere una paret... La fotografia són sempre instants que queden per al record. En el cas de la fotografia de Masao Yamamoto, tot i que aquests instants quedin congelats, la imatge conserva la fugacitat de la bellesa. Aquesta és la brevetat que queda retinguda a la memòria, en fotografies minúscules.

“Ha dit en alguna ocasió Yamamoto que si fa fotos petites és perquè vol convertir-les en matèria del record. I que, per aquest motiu, el millor format és el que es pot retenir en el buit d’una mà. Perquè els seus missatges han de ser tan lleugers que es puguin confondre amb il·lusions”, escriu el poeta Miquel Bezares, president de la Fundació Toni Catany. La fotografia del japonès ho té tot de poesia, de vivència emocional, que es mostra com un lleuger sospir, com un pensament breu però intens, com un haiku.

No cerca, com no cercava Toni Catany, allò amagat i inexplorable, sinó que posa la seva mirada en les coses més senzilles, aquelles que pot trobar en el seu entorn quotidià qualsevol que visqui en contacte amb la natura, com hi viu el mateix Yamamoto, a un bosc de Yatsugatake Nanroku, a la prefectura de Yamanashi. “La fascinació pels objectes insignificants que, a les seves mans o als seus ulls, esdevenen, efectivament, matèria del record, essència plena de sentit i de significat, anada i retorn alhora” agermanen les fotos del nipó i del llucmajorer, segons remarca Bezares.

En sintonia

No és aquesta aparent senzillesa l’única qualitat que sintonitza l’obra de Toni Catany i la de Masao Yamamoto. El treball en sèries, la certesa que a l’instant d’una fotografia que és vàlida i autònoma en si mateixa li succeeixen altres instants, altres vivències diferents, però que contribueixen a completar un missatge, una història o una experiència. A la present exposició de Llucmajor, són quatre les sèries que va triar el mateix Yamamoto pensant precisament en Toni Catany. Així, hi trobam 23 obres de la sèrie Kawa=Flow (“transicions en la naturalesa”, segons paraules del propi artista); 11 fotos de la sèrie Nakazora (un terme budista per descriure les imatges que et porten a algun lloc llunyà però sinistrament familiar); 7 imatges de la sèrie Box of Ku, en la qual parla de l’envelliment al qual sotmet les seves obres per convertir-les en memòria, i 6 fotos de la sèrie Shizuka (a la presència dels ‘tresors’ del bosc, el fotògraf en diu ‘shizuka’, que significa net, pur, no contaminat). A un espai diferenciat de l’exposició, hi ha les cinc fotografies que Toni Catany va adquirir de Yamamoto fa anys.

A la presentació a Llucmajor, Yamamoto contà que ell estudiava pintura quan va caure en les seves mans la publicació Still Life, que s’havia editat amb motiu de l’exposició de Toni Catany al Japó, el 1990. “Llavors em vaig adonar que allò que feia Toni Catany, aquelles fotografies que no sabies si eren pintura, era el que jo estava cercant. Em va ajudar a trobar el meu camí”, confessava el japonès reconeixent una admiració mútua.