MÚSICA

Martirio: “L’exuberància de Bola de Nieve era desesperació”

Publica el disc ‘A Bola de Nieve’ amb Chano Domínguez i actua aquest dijous a la Sala Barts dins el Festival de Jazz de Barcelona

A Bola de Nieve, així d’explícit és el títol del nou disc de Martirio i Chano Domínguez, produït per Raül Rodríguez, el fill de la cantant de Huelva. Publicat per Universal, l’àlbum és un homenatge a l’inimitable cantant i pianista cubà Ignacio Villa (1911-1971), Bola de Nieve per al món de l’art. Martirio i Chano Domínguez, que actuen demà a la Sala Barts dins del Festival de Jazz de Barcelona, acosten l’exuberància sentimental del geni cubà a la cruïlla del jazz i el flamenc per lloar un gegant “ple de veritat”. “En aquests temps tan convulsos i mentiders, trobo important reivindicar un tros d’artista capaç d’arribar-te al cor”, diu Martirio.

Com descriuries un músic tan desbordant com Bola de Nieve?

Va ser un compositor, pianista, intèrpret i xòuman que dominava l’alegria i el dolor, que era capaç de transmetre amb intensitat tota la tendresa i tot el dolor, però sense ostentacions ni purpurina. La seva exuberància era desesperació. Cantava des de l’ànima per a l’ànima.

¿I com es fa un homenatge a algú tan inimitable com ell?

Doncs no volent fer-ne una foto, ni una aproximació, sinó explicant en el teu llenguatge artístic el que sents quan l’escoltes.

Sempre s’ha dit que ell dominava moltíssim el silenci. ¿Ho heu tingut present a l’hora d’enregistrar les cançons?

Sí, hi ha molt de silenci en aquest disc. I cal, perquè el silenci també és música. Ha sigut una de les coses en què més ens ha insistit el Raúl durant la producció: que tinguéssim molt en compte el silenci, perquè quan estàs dient coses tan categòriques, tan sentencioses, si esperes una mica quan ho dius agafa un pes inqüestionable i de veritat.

Com vau fer la tria del repertori?

Traient la part afrocubana, que a mi m’encanta però que en la meva veu no sona natural perquè no és la meva cultura; no és una vivència meva. I, esclar, una cançó del Bola no pots cantar-la impostada. Jo ofereixo la meva veu i la meva experiència musical a un esperit enorme perquè m’ensenyi a buscar-me, a despullar-me i a cantar més a flor de pell que mai. Però no puc cantar res que no tingui a veure amb mi.

Sí que cantes Drume negrita , que és molt afrocubana.

És una de les poques afrocubanes que canto, però és que jo tinc dues netes negres. Per tant, ho he viscut. Si fins i tot els vaig comprar els bressols. Quan canto Drume negrita sento aquesta tendresa tan profunda.

Tot i la intensitat emocional, en el disc també hi ha diversió.

I tant! I a l’escenari també hi ha una màgia brutal perquè les cançons són molt bones, tant les que va escriure ell com les versions que escollia del repertori llatinoamericà com No puedo ser feliz, Vete de mí, Alma mía... Quan he de cantar una cançó trista, intento que la gent rigui abans, perquè així entra millor una intensitat molt forta. En canvi, si cantes cinc o sis cançons molt intenses seguides, hi ha un moment que et poses en off.

Pel que fa a la intensitat, Ay amor és el punt àlgid del disc?

I a més és una composició d’ell. És una de les poques cançons que canten de tu a tu a l’amor, no a l’amor d’algú sinó a l’amor. “Amor, collons, que t’estic donant la meva vida!” Si t’hi fixes, Ay amor és com un cant flamenc: una lletra curta, intensíssima, i amb tot el poder del cant flamenc. De fet, comença gairebé com una granadina, com un cant lliure, però amb piano i veu en comptes de guitarra i veu.

Ha fet discos sobre Chavela Vargas i Bola de Nieve. ¿Voldria cantar algú més?

De moment no. Chavela i Bola són dues persones que fa molt de temps que em transmeten veritat. Eren capaços de curar-te, de transformar-te, a través de la veu. Aquesta és la missió de l’art, transformar-te.

¿Té cap projecte en ment?

Una exposició audiovisual sobre el meu personatge, perquè hi ha pintura, escultura, vestits, pintes, faixes, ventalls, guants... Hi ha molta cultura, molt artesania i molt d’art. I vull que la gent ho pugui veure. Si la cosa ja es calma una mica a nivell polític, a veure si puc demanar ajuda i trobar un patrocinador per fer-la itinerant i ben bonica.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF